PER UNA BADALONA D´ESQUERRA ALTERNATIVA

ENTRE L’ESTUPOR I LA INDIGNACIÓ.

2009-04-02T19:51:00.003+02:00

Recentment l'alcalde de Badalona ha procedit a l'adjudicació del primer bloc de les obres acollides al Fons Estatal d'Inversió Local (conegut col·loquialment com Fons Zapatero). La constitució d'aquest fons amb la fi essencial de crear ocupació, va ser l'objectiu declarat pel govern espanyol i així l'ha deixat clarament establert el Reial decret-Llei 9/2008 de 28 de Novembre.

En efecte, en el seu art.1 estableix:" Este Real Decreto-ley tiene por objeto la dotación de dos fondos extraordinarios. Uno destinado a promover la realización por parte de los Ayuntamientos de inversiones creadoras de empleo …”, i, en consonància amb aquesta destinació del fons, els successius arts. del decret, i per a les distintes fases d'aplicació (projectes a aprovar, mètodes d'adjudicació, seguiment dels projectes, justificacions posteriors ...) exigeix especial atenció a la creació del màxim nivell d'ocupació possible i al control de la veracitat d'aquesta creació.

En aquest marc polític i jurídic cabia esperar que les adjudicacions que fes l'alcalde de Badalona anessin a aquelles ofertes que es comprometessin a la creació de més llocs de treball.

Doncs no! s'ha fet tot el contrari. Vegem algunes xifres:

- Per volum econòmic d'adjudicació: s'ha adjudicat el 29% dels projectes (9.078.403€) a aquelles empreses que oferien un major volum d'ocupació (comptant tant els de nova creació com els de personal propi dedicat al projecte). En conseqüència s'ha adjudicat el 71% del volum econòmic (22.234.014€) a empreses que han ofert un menor volum d'ocupació. És una desproporció incomprensible.
- En relació a la creació de nous llocs de treball: al no haver adjudicat els projectes a aquelles empreses que es comprometien a crear major ocupació, s'ha evitat la creació de 135,3 nous llocs de treball. Xifra que en relació als que es van a crear (434,9) significa el més que notable percentatge de més d'un 30% de llocs de treball nous menyspreats.

Aquestes xifres parlen per si soles. Que a l'empara d'un Decret-Llei, l'objectiu del qual és la creació d'ocupació, s'arribi a aquest resultat és, senzillament, escandalós. O , almenys, a mi m'escandalitza.

Com es pretén justificar formalment aquesta estranya adjudicació? Doncs a través d'uns "criteris de valoració" atípics i extravagants establerts en els plecs de clàusules administratives dels diferents projectes i la seva posterior aplicació.

En efecte, es van establir els següents criteris per a la valoració de les ofertes:

- Volum i foment de l’ocupació en l’execució del contracte (màxim 50 punts): a) Treballadors nous a contractar per a aquest contracte (TNC), fins a 30 punts; b) Treballadors en plantilla pròpia que es destinaran a aquest contracte (TP), fins a 20 punts.

- Millores al projecte (màxim 50 punts): millores en qualitats de les unitats d’obra i quantitat d’elements a subministrar, fins a 30 punts; millores mediambientals fins a 10 punts, millores de qualitat empresarial fins a 5 punts; millores en relació a contractes de manteniment fins a 5 punts.

Afirmo que aquests criteris són atípics perquè aquesta sorprenent sobrevaloració d'unes suposades “millores al projecte” en detriment de la nova contractació de personal, no s'ha donat en cap municipi del Barcelonès (que són els que he pogut contrastar). A més, s'ha menyspreat el valorar l'oferta econòmica i en conseqüència les baixes a la mateixa (estalvi per a l'Administració) que poguessin presentar els oferents.

Com a prova del que acabo d'afermar, poso els criteris de valoració per a les adjudicacions dels plecs de l'Ajuntament de Barcelona, que han estat els següents:

- Pel volum de la mà d’obra que s’utilitzarà en l’execució del contracte, en funció de la mà d’obra contractada i a contractar, 65 punts distribuïts de la forma següent: a) Mà d’obra a contractar, fins a 43 punts; b) mà d’obra contractada, fins a 22 punts.

- Per l’oferta econòmica 20 punts.

- Per l’elaboració d’un estudi sobre el procés constructiu (memòria descriptiva del procés d‟execució) 15 punts.

Els criteris de l'Ayt. de BCN es caracteritzen per atorgar el màxim valor a la creació d'ocupació que, al costat de la mà d'obra ja contractada que es dedica al projecte, assoleix un valor, gairebé determinant, (65 sobre 100) i per valorar les baixes a l'oferta econòmica amb 20 punts amb el que s'arriba a 85 sobre 100.

Tots aquests conceptes es valoren per aplicació automàtica de fórmules. El que més ocupació ofereix té la màxima puntuació i la resta va tenint els punts que corresponen a una proporció estricta de l'ocupació oferta respecte del primer. El que major baixa ofereix rep la màxima puntuació i la resta en proporció. En conseqüència, l'opinió subjectiva dels membres de l'òrgan d'adjudicació queda reduïda a un 15 sobre 100 i, probablement, en cap cas podrà ser determinant.

Els criteris de L’ayt de BDN infravaloren la creació de nova ocupació i han fet determinants en l'adjudicació unes "millores al projecte" de difícil valoració mitjançant fórmules objectives i, en conseqüència, on l'opinió subjectiva del jutjador és fonamental.

Afirmo que aquests criteris són extravagants perquè ens estem referint a 47 projectes que en van de 100.000 a 3.000.000 d'Euros i la majoria dels quals se situa a la franja baixa o mitjana d'aquest ventall.

Es tracten de projectes, gens sofisticats, del tipo:"reurbanització de carrers” “implantació d’àrees de gossos" "reparació de cobertes” “reparació parcial de façanes" etc.; dels quals els serveis tècnics de l'Ayt. han de tenir necessàriament establerts uns estàndards alts de qualitat de construcció, de respecte mediambiental, etc. que, sens dubte, s'han de reflectir en els requeriments tècnics dels diferents projectes.

Sent això així, per què s'implanta aquesta parafernàlia innecessària de les "millores al projecte"? i el que és més inacceptable aquesta sobrevaloració d'un aspecte objectivament tan menor?.

Avui s'ha conegut que l'atur ha crescut el mes de Març en 123.543 persones respecte a febrer amb el qual, el total dels aturats es va situar en 3.605.402 segons el Ministeri de Treball i Immigració. Els portaveus del Ministeri, amb cara de circumstàncies, han tornat a recordar que esperen canviar la tendència amb l'ocupació que es generarà amb el Fons d'Inversió Local.

No puc evitar una ganyota de fastig en sentir-ho , alhora que davant el disbarat que s'ha consumat a Badalona (menysprear la creació de 133,3 llocs de treball, més d’un 30% dels que es van a crear) només em queda una explicació: O estultícia de l'oligocràcia que remena les cireres en l'Ajuntament o que "alguna cosa olora a podrit" que diria el clàssic. Al lector li correspon jutjar.

LA JUSTÍCIA HA REBUTJAT EL RECURS DEL PATRONAT DE LA MUSICA I HA CONFIRMAT LA NUL•LITAT DE L'ACOMIADAMENT DELS PROFESSORS QUE VAN SOFRIR REPRESÀLIES.

2009-02-26T21:50:00.002+01:00

El passat 23 de Setembre vaig publicar un article en el qual, arran de la sentència del Jutjat social nº31 de Barcelona, exigia la immediata readmissió dels músics injustament acomiadats i la depuració de responsabilitats.

La gravetat de la conducta dels responsables del Patronat quedava palesa en les conclusions de la citada sentència.

Així, recordaré, que el jutge va establir que la relació que existia entre el Patronat i els músics acomiadats era estrictament laboral atès que no havia cap justificació per a considerar a tres d'ells treballadors autònoms i a la resta becaris i, per altra banda, que l'empresa havia atemptat contra un dret fonamental per haver adoptat mesures de represàlia contra els treballadors quan van reclamar els seus drets. En funció d'aquests fets provats i la seva caracterització jurídica va declarar la nul·litat dels acomiadaments.

En aquelles dates vaig denunciar l'actitud de la Direcció del Patronat - i el suport polític a la seva actuació- atès que havia decidit no readmetre als professors - pagant-los els seus salaris i no deixant-los exercir el seu treball -i presentar un recurs contra la sentència a traves d'un gabinet extern de quantiosa minuta.

Vaig considerar aquesta actuació un malbaratament de diners públics i un comportament incompatible amb els valors democràtics pels quals han de vetllar les administracions públiques.

Vaig acabar reclamant una correcció immediata d'aquelles actuacions que comportés la readmissió dels acomiadats i la depuració de responsabilitats dels directius del Patronat.

Em vaig quedar sola en aquesta posició ni la resta dels grups polítics (ni tan sols el més pròxim) ni els personatges que opinen i donen lliçons d'ètica en els medis locals van aixecar la veu per a reclamar el mínim: el compliment de la sentència quant a la readmissió dels acomiadats mentre se substanciava el recurs.

Doncs bé, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha desestimat el recurs de la Direcció del Patronat i l'Ajuntament i ha confirmat, punt per punt, la sentència del Tribunal del Social de primera instància i a mès ha condemnat al Patronat a pagar les costes del judici inclòs l'advocat del acomadiats injustament.

Y ara que?, continuarà la prepotència antidemocràtica de no readmetre als injustament acomiadats?; continuarà el malbaratament dels diners públics presentant complicats recursos (perduts per endavant) davant del Tribunal Suprem Espanyol amb tal de no complir el que per segona vegada els ordena la Justícia?; continuarà la impunitat de les actuacions de determinats gestors públics i la falta d'exigència de responsabilitats?

Així mateix seguirà, també, la complicitat generalitzada, per acció o omissió, amb una actuació tan inacceptable en termes de qualitat democràtica i de gestió del diners públics?.

Ja n'hi ha prou!; readmissió immediata dels acomiadats i depuració de responsabilitats tant dels gestors com dels polítics responsables d'aquest escàndol incompatible amb l'actuació que es pot reclamar de les administracions públiques en una societat democràtica.

La recesión económica y los movimientos sociales

2009-02-18T21:05:00.004+01:00

La resolución de la asamblea local de la organización en la que milito (EUiA de Badalona) de 18 de Octubre de 2008 se iniciaba con la siguiente manifestación: “La actual crisis no es solo de carácter económico de matriz financiera e inmobiliaria con una fuerte componente especulativa sino también energética, alimentaria, moral y global. Tiene todos los visos de acabar en una recesión económica que puede derivar en una depresión global con desempleo masivo y obliga a plantearse el final de una etapa a la vez que nos emplaza, con urgencia, a construir nuevos modelos de desarrollo y sostenibilidad”.

En aquellas fechas – aún no se había entrado formalmente en recesión - los propagandistas del sistema se dividían en dos bloques: los próximos al gobierno que relativizaban la crisis y anunciaban para mediados del 2009 el principio del fin de la misma derivado del acierto de las medidas económicas decretadas por el gobierno y los contrincantes al mismo interesados en descalificarlo sobre la base de responsabilizarlo en exclusiva de la crisis y acusarlo de “mentir” en la campaña electoral de las elecciones generales. Ni unos ni otros admitían ,ni admiten, lo que cada vez se manifiesta de forma más patente: estamos ante una crisis irreversible del sistema económico-social dominante en los últimos años, de alcance todavía desconocido y larga duración.

A día de hoy el Estado Español ha entrado formalmente en recesión al acumular dos trimestres seguidos de decrecimiento económico y la tasa de desempleo se ha disparado: según cifras del Ministerio de Trabajo e Inmigración divulgadas el 3 de febrero, el desempleo subió en enero en 198.838 personas a un total de 3.327.801 millones, lo que representa un alza mensual del 6,35 por ciento después de que en diciembre superase el listón de los 3 millones de desocupados por primera vez en 12 años.

Una persona en paro, o desempleada, es aquella que no tiene trabajo queriendo trabajar, esta es la realidad pura y simple. Pero al pasar a las estadísticas oficiales, esta realidad se muestra matizada y restringida. Los trabajadores autónomos que se quedan sin trabajo y los llamados desanimados, que consideran imposible encontrar empleo, habiéndolo buscado con anterioridad, y los que buscan empleo, pero no de forma activa (no se sabe bien qué es eso), son estadísticamente inactivos, no son considerados como parados, lo cual deja fuera de las estadísticas oficiales a una cantidad no despreciable de trabajadoras y trabajadores sin empleo y con deseos de trabajar. Se considera que esta bolsa de desempleados no reconocidos elevaría el paro entre un 30% y un 40% si se contabilizase.

De ellos, de los/as parados/as estadísticamente existentes, tiene derecho a prestación por desempleo quien haya cotizado 360 o más días en los 6 últimos años; esto supone que solamente el 52% de los/as parados/as obtiene esa prestación. El tiempo por el que tienen derecho a la misma, que a su vez es una función del tiempo de cotización, va de un mínimo de 4 meses a un máximo de 24 y por una cuantía entre el 75%, mínimo, y el 170%, máximo, del SMI (en 2009 es de 624 euros/mes) para un/a trabajador/a sin hijos o del 100% al 195% (1 hijo) o 220% (2 hijos o más) del SMI, cifras a las que hay que descontar las retenciones por IRPF y de la cuota de la S.S.

Esto, ¿qué significado tiene? En primer lugar que, aproximadamente el 65% de los trabajadores sin empleo, contabilizados o no en las estadísticas oficiales, queda fuera del sistema. En segundo lugar, si la recesión deviene en depresión y la creación de empleo se alarga en el tiempo, los que cobren el paro lo verán agotarse en un período máximo de dos años- en el mejor de los casos- y la mayoría de ellos percibirá nada.

Pero el problema en nuestro país no se limita al paro, por mucho que esté alcanzando proporciones no soportables. La clase trabajadora, la mayoría de sus componentes, sale de la fase de bonanza del ciclo económico en una situación que puede ser definida como de precariedad y falta de derechos.

En efecto, a las cifras escandalosas de desempleo hay que sumar 5 millones de asalariados con contrato temporal, 5 millones de los contratos indefinidos lo son de conversión, con derechos recortados respecto de los denominados ordinarios, 2,5 millones con jornada parcial, 1,6 millones en situación de subempleo (sin que se les reconozca la cualificación y experiencia profesional o la formación y titulación), 1,5 millones con salario por debajo del mínimo interprofesional, el salario de las mujeres es, como media, un 30% menor del de los varones para el mismo trabajo realizado, alrededor de 2,5 millones de trabajadores están en la economía sumergida sin ningún tipo de derecho y al menos 7,7 millones de asalariados fuera de la negociación colectiva. Las jornadas de trabajo, en donde no se contabiliza el tiempo de transporte desde y al domicilio, son de las mayores de la UE-15.

En un reciente estudio de obligada consulta para quien esté interesado en tener una visión objetiva de la situación económica-social (La situación de la clase trabajadora en España, una comparación con los países de la UE-15 y EE.UU, por Vicenç Navarro, Marta Tur y Miquel Campa. Se puede consultar en www.vnavarro.org), entre otros muchos datos se señala uno, a mi entender, definitorio de la situación española: “España es uno de los países en que la diferencia en el nivel de renta entre los más ricos y los más pobres es más acentuada. En realidad, es probable que la situación sea incluso peor pues los muy, muy ricos ni siquiera aparecen en las encuestas aleatorias sobre las que se basan estos datos. Y sabemos que el fraude fiscal alcanza enormes dimensiones en España (equivalente a un 10% del PIB). Según las declaraciones de renta, un empresario ingresa menos que un trabajador en España”.

La política del empresariado español que más allá de las pamplinas del “liderazgo”, la “calidad total” y otras zarandajas es una constante de contratación en precario, de las ETT, de las deslocalizaciones, de las externalizaciones, de las subcontrataciones, del encadenamiento de los contratos basura. Que es una forma de actuar que no tiene nada que ver con la innovación, la investigación, el trabajo de calidad, la competitividad a partir de la productividad y sí mucho con las largas jornadas, los bajos salarios, las ínfimas condiciones en el puesto de trabajo y los desmesurados beneficios es, en estos momentos, el principal lastre para construir un nuevo modelo productivo que signifique una salida a la crisis mínimamente decente.

Sin visión de estado, la clase empresarial española con una mentalidad alicorta acostumbrada a la sobreexplotación de los trabajadores, a vivir de los presupuestos públicos y a amasar grandes beneficios se dedica a lloriquear pidiendo ayudas estatales y con un descaro absoluto a plantear en la práctica el despido libre y barato.

Porque el despido barato ya existe (se han perdido 1 millón de empleos en 2008) tanto porque mantienen, en fraude de ley, un nivel de temporalidad en la contratación injustificable que solo acarrea falta de calidad en el trabajo y, en consecuencia, de productividad, como porque el despido con 20 días por año de indemnización ya está recogido en la legislación española: despido (individual o colectivo) por causas objetivas (organizativas, de producción o económicas), ahora bien las causas objetivas se han de acreditar presentando cuentas, planes de reorganización, etc… Lo que se pretende es no tener que justificar nada y despedir a libre antojo del empresario y barato. Sin embargo los directivos siguen con contratos blindados e indemnizaciones escandalosas en caso de cese.

Esta clase empresarial es incapaz de prestar un servicio a la sociedad. No son capaces de moderar sus ingresos y dedicar una porción de sus beneficios a inversiones productivas, como la innovación, o la formación de sus empleados, con el fin de aumentar la tan cacareada competitividad. Porque esto no se consigue con sueldos cada vez más bajos, mayor precariedad y escasa preparación, sino por una apuesta seria por el trabajo como medio productivo y también, como factor de dignificación y cohesión social. Lo acaba de decir muy claro uno de los mejores conocedores de los mercados laborales, el Premio Nobel de Economía Robert Solow: "España necesita tecnología, no flexibilidad laboral".

Salir de la crisis hoy supone poner por delante las necesidades de la mayoría frente a los beneficios de la minoría. Esta concepción tan sencilla y tan simple tiene su principal enemigo en una clase empresarial parasitaria a la que, necesariamente, habrá que obviar si se quiere superar la situación actual. Hay que recuperar lo “público”, los recursos del Estado (de todos los ciudadanos) no pueden seguir subvencionando y “ayudando” a estos personajes. Hay que incentivar la inversión pública desde empresas públicas, hay que recuperar la banca pública, hay que crear empleo estable creando empresas públicas.

La aplicación de recetas neoconservadoras en el mal llamado mercado de trabajo, con la polarización económica y social que ha acarreado, ha sido un absoluto fracaso, si lo que se pretende es una sociedad cohesionada y relativamente equilibrada. El pretender poner parches a semejante desaguisado no vale absolutamente para nada.

En este contexto también hay que destacar el ensimismamiento irresponsable de determinados políticos. No se entiende el incremento desmesurado que han sufrido las tasas y los impuestos municipales multiplicando por cuatro el índice de inflación del 2008 por mucho que se excusen en métodos de cálculo más o menos reglamentados. O el incremento desproporcionado de las tarifas del transporte público. O, también, la autorización del aumento de tarifas eléctricas y de otros servicios públicos en porcentajes muy superiores a la inflación.

La falta de iniciativa de los gobiernos municipales y, en especial, del de Badalona en plantear una batería coherente de medidas desde lo local para contrarrestar la crisis, es francamente preocupante. Se limitan a esperar que llegue el maná del Fondo Estatal de Inversión Local. Olvidando que estamos ante una actuación puntual, no estructural, (en definitiva un parche) que se encuadra en una concepción equivocada de que la situación se arreglara por sí sola a lo que hay que ayudar con medidas puntuales. Las inversiones que se financiaran con este fondo corren el riesgo de favorecer a los de siempre: la oligarquía española que se enriquece a costa del presupuesto público (FCC, Dragados, ACS,OLH etc..). En todo caso es evidente que no servirán para crear empleo estable y de calidad.

Ante este panorama hay que situar un elemento de forma clara: a los trabajadores (parados o en activo) ni a nadie se les va a solucionar nada desde fuera de ellos. Las soluciones han de venir de ellos mismos en su doble vertiente: trabajadores y ciudadanos.

A mi entender es urgente que los movimientos sociales se recompongan, se coordinen y se movilicen para evitar que la crisis la paguen los trabajadores y las trabajadoras.

En este sentido es una buena noticia la convocatoria unitaria (CC.OO-UGT) y abierta a otras organizaciones, de una manifestación para el sábado 14 de Marzo bajo el lema “ Plantem cara a la crisi”. Es también una buena noticia que en la Asamblea, prevista para hoy, de la Confederació de Associació de Veins de Catalunya (Confavc) se plantee tanto sumarse a la convocatoria del día 14 como un calendario de movilizaciones contra las subidas abusivas de tasas y tarifas públicas o reglamentadas (Transporte Público, Energía, etc).

Es, sin duda, también una buena noticia la aparición en Badalona de la Plataforma “Que la crisis la paguen ellos” en la que participan un número significativo de Asociaciones de Vecinos, los sindicatos CC.OO y UGT y está abierta a otras participaciones. Saludo su aparición y no voy a dar recetas sobre lo que tienen que hacer. De su debate interno y democrático saldrán las actuaciones que se consideren oportunas. Solo mostrar mi deseo de que sigan sumando y que el conjunto del movimiento asociativo de Badalona se incorpore al proceso.

El transport i les polítiques socials a Badalona: entre el menyspreament babau i l'oportunisme de la dreta populista local

2008-12-16T16:41:00.007+01:00

En un article publicat en aquest blog, el passat 31 de Maig, vaig mostrar la meva serena indignació per l'actitud de l'equip de govern municipal quan va rebutjar i va menysprear la iniciativa de CC.OO -vehiculada a traves d'una moció de ICV-EUiA presentada en el Ple Municipal del 26 de Maig- per a estendre la targeta rosa a les persones de 60 i 61 anys empadronades a Badalona.

Tal com deia en el meu anterior article, la mesura afectaria fins a un màxim de 4700 persones de les quals només una part d'elles tenen els requisits de baixos ingressos que s’exigeixen per a tenir dret a la targeta rosa i, en conseqüència, l’impacte de la mesura en el pressupostos municipals seria clarament menor. Així mateix, també voldria recordar, que Barcelona ciutat va ser pionera a implantar la targeta rosa per als majors de 60 anys i que en gran part dels municipis de l'àrea metropolitana està vigent des de l’any 2003.

Tant la meva visió critica de l'actitud del "pinyol" que dirigeix la ciutat com les conclusions en relació al sectarisme primari de la mateixa, van ser compartides per molts sectors de la ciutadania interessats en la política municipal, incloent a cronistes i opinadors que tenen accés regular als mitjans de comunicació.

Six mesos després, la dreta populista (P.P.) de la ciutat s'ha apropiat de la iniciativa de CC.OO i ICV-EUiA i ha iniciat una campanya d'agitació pels barris (anuncien el repartiment de 75.000 octavillas) reclamant la targeta rosa per als majors de 60 anys amb els mateixos arguments que nosaltres vam mantenir i seguim mantenint. L’oportunisme juntament amb la falta de escrúpols per a fomentar, per interès partidari, la confrontació entre comunitats, són les característiques principals de la dreta que hem de patir en la nostra ciutat.

La dreta ha vist la possibilitat de desgastar al partit majoritari en el govern agitant els barris amb una reivindicació justa que només la tossuderia sectària impedeix que s'implanti.

I això és tant així com que en l'últim Ple del mes de Novembre, l'equip de govern va tenir la possibilitat de corregir la seva actuació acceptant la moció sobre les tarifes del transport públic que va presentar el nostre grup municipal i que incorporava, entre altres aspectes, l'ampliació del programa de la targeta rosa als majors de 60 anys. Tanmateix els partits que componen el govern van preferir presentar una moció alternativa que era idèntica a la nostra i es limitava a amputar aquest aspecte (l'ampliació de la targeta rosa) de la mateixa.

Pocs dies després del Ple de Novembre, el consell de l'EMT va fer públic el seu escandalós acord d'augmentar les targetes més utilitzades en el transport públic (T-10) en un 7% a partir de Gener de 2009, en plena recessió econòmica, per a compensar la gratuïtat a mig fer del transport dels menors de 12 anys a partir de setembre de 2009. Aquesta decisió ha suscitat una plena unanimitat critica amb l'única excepció dels polítics responsables de la mateixa. Entre les veus crítiques vaig escoltar en una emissora molt pròxima als responsables de la mesura (COM ràdio) i en boca d'un presentador que habitualment comparteix les posicions dels equips de govern de Barcelona i el seu cinturó, una de les critiques més lúcides a aquesta decisió que va acabar amb una versió original de la frase de Bill Clinton “És la economia estúpids” que s'ha convertit en una cita molt utilitzada en determinats cercles periodístics. La versió que va fer el presentador, dirigida als responsables politics de la mesura, va ser: “Es la gent babaus”.

Jo crec que és de plena aplicació al partit majoritari en el govern de la ciutat. Estan guanyant-se a pols que la dreta populista acabi implantant-se de forma irreversible en els barris populars de la ciutat que han estat tradicionalment d'esquerres.

Resolució Assamblea Local d'EUiA: convergim en una alternativa anticapitalista

2008-11-02T11:48:00.004+01:00

El passat 18 d'octubre l'Assemblea Local de EUiA, reunida per debatre els documents de la pròxima Assemblea General de la nostra organització (8-9 de Novembre), va aprovar, entre altres texts, la resolució sobre la crisi econòmica que adjunto a continuació.

RESOLUCION DE LA ASAMBLEA LOCAL DE BADALONA DE EUIA

La actual crisis no es solo de carácter económico de matriz financiera e inmobiliaria con una fuerte componente especulativa sino también energética, alimentaria, moral y global. Tiene todos los visos de acabar en una recesión económica que puede derivar en una depresión global con desempleo masivo y obliga a plantearse el final de una etapa a la vez que nos emplaza, con urgencia, a construir nuevos modelos de desarrollo y sostenibilidad.

Los planes de salvamento a los grandes grupos financieros de los distintos gobiernos, incluido el español, solo significan transferir inmensas cantidades de dinero a los ricos para evitar la quiebra total del sistema financiero mundial. Si el contenido de clase de la medida resulta evidente, es mucho más dudosa su efectividad en detener la crisis como está demostrando la evolución de la misma.

Ha estallado la gigantesca burbuja de la esfera financiera de la globalización. Toda la cadena de funcionamiento del aparato financiero se ha colapsado y ello ha llevado al intervencionismo estatal de los más conspicuos gobiernos ultraliberales.

Estas intervenciones del Estado – las mayores en volumen de la historia económica - son la prueba del fracaso del sistema. Además se confirma una ley del cinismo liberal: se privatizan los beneficios pero se socializan las pérdidas.

Si de algo está sirviendo la crisis actual es para mostrar la inanidad del discurso (mal llamado científico) con el que se ha sustentado el neoliberalismo. La idea de que era posible y eficiente una sociedad basada en individuos egoístas sólo coordinados por el mercado, un mercado organizado, él mismo, por organizaciones mercantiles o pseudo-mercantiles, simples estructuras técnicas diseñadas para “regular el tráfico” y generar competencia. No sólo han quebrado grandes empresas, también han volado por los aires instituciones como las agencias de evaluación de riesgos, las reguladoras del mercado de valores. etc.

Ahora es evidente su ineficiencia social (a menos que se confunda eficiencia con la posibilidad de amasar riqueza para una minoría social), su incapacidad para gestionar racionalmente las necesidades humanas.

Este sistema está agónico desde hace tiempo, y como civilización es pernicioso y decadente. El único futuro que nos ofrece a todos y todas es el de mantenernos aferrados al presente sin futuro, como consumidores apegados al “consumismo” insaciable, inducido por la publicidad, y cumplidores con el pago de deudas. Producir individuos alienados y socialmente disgregados por los mercados constituye una de las fuentes del verdadero poder del capital.

Por otra parte, los efectos de la crisis sobre los trabajadores en el Estado Español no se han hecho esperar. En el mes de Septiembre el crecimiento del paro ha sido el doble del que se registró en la crisis de 1992-1993. En un año (agosto 2007-Agosto 2008) el paro ha crecido en un 36% (del 8,3 al 11,3%). La crisis de matriz financiera e inmobiliaria afecta a todos los sectores productivos como demuestran los datos de incremento del paro y de presentación de Expedientes de Regulación de Empleo. Este crecimiento alarmante del paro, además de ser grave en sí mismo, es la punta de un iceberg cuya dimensión no es posible predecir exactamente, pero que, sin duda, afectará (ya le está afectando) violentamente a la clase trabajadora.

Como siempre, la clase dominante intenta que la clase obrera pague la crisis. Trata de imponer recortes y dejar a millones sin empleo para preservar así su sistema.

Es urgente y prioritario participar activamente en las movilizaciones y en la resistencia a la lógica del capital de que sean los trabajadores quienes padezcan las peores consecuencias de la crisis. Es necesario combatir para que los recursos públicos se dediquen a atender a las personas y a las familias penalizadas por la crisis. Fomentando la creación de empleo público y subsidiando a aquellas personas que no puedan hacer frente a sus hipotecas.

Esta resistencia debe orientarse claramente a conformar una alternativa anticapitalista. En una perspectiva social y política de altas cotas de democracia, paz, respeto ecológico, derechos civiles y sociales, trabajo digno y pleno empleo, igualdad y solidaridad: una alternativa socialista para el siglo XXI.

Las cosas no cambiarán sustancialmente en el futuro si la política se limita a resolver los conflictos intercapitalistas, sean estos transnacionales, corporativos o interestatales, ocultados mediante categorías fetichistas en la forma de problemas de “crecimiento”, de “liquidez”, inversiones, etc.; quedándonos de esa manera aprisionados por el sistema.

El capitalismo como sistema no caerá por sí solo a menos que tenga en frente una alternativa de transformaciones, de cambio civilizatorio que se encarne en nuevos sujetos históricos, sociales, colectivos. Tenemos el deber de participar activa y prioritariamente en la conformación de esta alternativa. Llamamos a esta tarea a todos aquellos que estén dispuestos a movilizarse por la justicia social y una sociedad más libre.

Octubre de 2008

UN ARTICLE DE L'ANTONI BARBARÀ: COPAGAMENT NI PARLAR-NE.

2008-10-27T13:49:00.003+01:00

El meu amic i company Antoni Barbarà ha publicat al seu Bloc un article, a propòsit de la proposta de copagament de l’atenció sanitària pública feta per la Consellera Geli, que per el seu interès y la seva claredat i contundència argumental reprodueixo integrament.

Sabíamos que la pretensión de volver a la carga en la batalla del “copago” estaba en la agenda de algunos de nuestros políticos, y en concreto, tópico y particular en la de la Consellera de Salut en Cataluña. Así lo presagiaban diversos globos sonda, encuentros y encuestas técnico-científicas varias, manifestaciones sesudas de pensantes pensadores del estado de “disfrutar”(?) del que nos venimos beneficiando todo españolit@ i/o catalanet/a a la hora de requerir asistencia sanitaria, pública.

Tanto va el debate sobre la sostenibilidad del sistema público a la fuente que su universalidad accesibilidad y equidad amenazan ruptura. La irrupción violenta de la actual mega-Crisis, ha propiciado un escenario convulso y aprovechable para multitud de temas que estaban “pendientes” de lo que “políticamente” se podría calificar de una “oportuna coyuntura socio-económica”.

Es cierto que alguna gente como yo mismo, de neuronas torcidas a sinistra-izquierda y descaradamente enrojecidas, pensamos en primera instancia que a momentos difíciles y de zozobra económica y social hay que responder desde el Estado social con más y mejores prestaciones, con más garantías de protección. Y ello sobretodo para con los más débiles de la sociedad, pasando necesariamente por trabajadores/as, mujeres, jóvenes, viejos-“mayores”, inmigrantes, precari@s, parad@s, discapacitad@s, excluid@s, pobres cronificados y enferm@s, ...osease los frágiles del mundo que son/somos la gran mayoría de los que aspiramos a sobrevivir con dignidad sin cuentas en Suiza, patrimonio interesante ni acciones millonarias.

Pues NO, a la inefable Consellera Geli, socialista por socia y por lista, le ha venido la penuria económica global como anillo al dedo de disparar el gatillo privatizador. Como anilla a la pata para meterla, la esa, la pata y proponer con altavoces mediáticos y una “claca” entusiasta de la industria farmacéutica, de las compañías aseguradoras y de sanidad privada y de los profesionales más corporativizados y neoliberales del sector, la magna aspiración: EL COPAGO.

Queda visto y confirmado que la Consellera quiere pasar a la historia – negra historia esta - como la responsable de haber institucionalizado la gran OPA- fisura - grieta que abra la posterior liquidación del sistema público de salud tal como hoy lo conocemos y como en su día lo conquistamos. Abierta la ranura del copago por atención –servicio sanitario, con independencia sutil de cual sea su cuantía, especificidad o matiz cosmético, se iniciará una irremisible e imparable carrera hacia el precipicio de la mercantilización salvaje del “mercado de la salud”.

Al más puro estilo del sector mercantil norteamericano, falsamente moderno, criticado, ineficaz, injusto y denostado por la propia ciudadanía norteamericana que lo viene padeciendo y actualmente, en tiempos de crisis, definitivamente rechazado por corrupto y por generador de desigualdad y enfermedad. Los actuales candidatos made in USA, usan la campaña circense para criticar y proponer cambios, y entre esos cambios el sistema de salud/no-salud americano se lleva la palma en clamor popular- protovotante exigiendo su corrección inmediata....hacia un sistema público y universal....como el de España (sic)!!! Lastima que la SDra. Geli siga todavía seducida por tantos “vetustos- modernos” asesores del liberalismo económico y los agentes del gran empresariado del sector seguros y sanidad privada.

Porque regresando al meollo del tema. Si como declaran la finalidad no es “recaudatoria”, léase que se acepta de entrada que no es por/para que pueda corregir la economía del sistema, ¿a qué viene el argumento de la insuficiencia dineraria y su agudización por la crisis?. Realmente el sistema requiere otro tratamiento mucho más radical- de raíz si se quiere sostener… y mejorar !!

Por una parte : Más aportación de recursos públicos- presupuestos generales del Estado-, mejor tratamiento económico del Estatut de Catalunya también en su aspecto de financiación de la salud. Por otra, reserva y utilización para la red pública de salud de esos recursos y corrección de las clamorosas desviaciones negativas en gasto farmacéutico, en tecnología de uso cuestionable, en carencias prevencionistas y excesos intervencionistas de riesgo, en privatizaciones y en externalizaciones a diestro y más diestro... Más recursos y mejor gastados. Recursos públicos con dedicación pública, con control, con gestión, con objetivo, con atención, con dotación (o provisión que dicen ahora), y titularidad, públicos. No se nos puede pedir que, habiendo trabajado y satisfecho nuestras obligaciones fiscales que nutren las arcas del Estado, “volvamos” ahora a pagar la asistencia médica cuando la necesitemos. Eso es REpago y un timo.

Si el motivo de instaurar el nefasto copago, y/o cualquier limitación de cartera de servicio o sucedáneo, obedece a la otra pretensión, como así dicen, a la voluntad disuasoria del uso del sistema y para así “moderar la demanda” , la crítica y el rechazo no pueden ser de mayor calado: solo “limitarán- moderarán- restringirán el acceso a los servicios de salud a las capas realmente más pobres de la sociedad, a las personas y colectivos más necesitados y más frágiles, más “desfavorecidos” como ahora les gusta decir. Es decir que la modalidad del pago incrementaría la desigualdad, la inequidad y liquidaría la universalidad.

No valen, no deberíamos dejar que cuelen, mentiras como puños como son la pretendida superioridad de la gestión privada, la eficacia y eficiencia de los sistemas privados-privatizados. Ni otras fórmulas más sofisticadas, edulcoradas, con anestesia populista, como son las bondades de lo “mixto”, lo complementario ( tu pones un poco y yo pongo otro poco- de lo tuyo !!). No valen aquí propuestas de reequilibrio fiscal y corrección impositiva usando la precariedad en salud como falso mecanismo redentor que incrementa las aportaciones de los que sí tienen versus a las menores aportaciones de los que no tienen (pero a quienes, aun así, vamos a dar una atención básica y caritativa- modelo USA- en pro de una conciencia social tranquilizada). Si quieren incrementar la aportación de los más ricos, ¡ OJALÁ ! que lo hagan por la vía fiscal y de los impuestos directos.

El copago “simbólico” no vale para recaudar y sí para empozoñar y liquidar el sistema público, integral y universal de salud a costa de segregar, penalizar y discriminar a los más pobres.

Si insisten en imponerlo, se hará necesaria una movilización masiva de la sociedad y una confrontación de tal envergadura que se hará visible lo irreconciliable de los intereses públicos y sociales frente a los privados y mercantiles. No hay otra lectura y que nadie se deje llevar por perversos sentimientos generados de autoinculpación. Los enfermos no “abusan” de la sanidad, y en todo caso es responsabilidad de los políticos enseñarles para que sepan usarla mejor, una vez hayan escuchado (no solo oído) sus percepciones, sus argumentos y sus necesidades. Si consiguen abrir una fisura conceptual, la hemorragia ulterior está asegurada, y la las pérdidas pueden resultar irreversibles por muchos años. ¿COPAGO ? ¡Ni mentarlo !!

PATRONAT DE LA MÚSICA DE BADALONA: READMISSIÓ INMEDIATA DELS ACOMADIATS INJUSTAMENT I DEPURACIÓ DE RESPONSABILITATS.

2008-09-23T13:47:00.003+02:00

A començaments del mes d'agost es va conèixer la sentència del Jutjat Social núm. 31, en relació amb el conflicte entre els professors de l'Escola de Música de Badalona i el Patronat de la mateixa i l'Ajuntament. La sentència, excel·lentment fonamentada, dóna la raó als professors en les seves demandes bàsiques.

Així, estableix que la relació que existia (i existeix) entre els professors i l'Escola és estrictament laboral atès que no hi ha element algun per a considerar, a tres d'ells, treballadors autònoms ni a la resta, becaris. Així mateix declara la nul·litat de l'acomiadament efectuat per atemptar contra un dret fonamental, en aquest cas la garantia de “indemnitat” que es tradueix en la impossibilitat d'adoptar mesures de represàlia derivades de les actuacions del treballador encaminades a obtenir la tutela dels seus drets.

Com a conseqüència d'aquests fets provats en el judici i la seva caracterització jurídica, condemna al Patronat al Patronat de Música de Badalona que readmeti als treballadors en els seus llocs de treball i a l'abonament dels salaris des del dia de l'acomiadament.

La transcendència d'aquesta sentència té una doble lectura.

En primer lloc posa en evidència que els professors tenien la raó en la seva mobilització i en les seves demandes i que la desqualificació, el menyspreu i les maniobres per a desgastar la mobilització i dividir el grup que han sofert per part del Patronat, del Govern de l'Ajuntament i fins i tot de determinats suposats garants de la legalitat de les actuacions de l'Ajuntament i les seves empreses (només cal repassar les hemeroteques, les fonoteques i les sessions del Ple de l’Ajuntament per a comprovar-lo) responien al pitjor dels autoritarismes patronals no compatible amb la gestió d'un Ajuntament que es pretén democràtic.

En segon lloc que el Patronat és responsable d'actuacions d'una extraordinària gravetat que voregen el delicte contra els treballadors que tipifica el Codi Penal, com són l'haver-los imposat unes condicions laborals i de Seguretat Social que han perjudicat els drets que tenen reconeguts per Llei i l'haver atemptat contra un dret fonamental dels mateixos (garantia de indemnitat).

Tanmateix, malgrat la claredat i els extraordinaris fonaments de la sentència, el Patronat, amb el suport del Govern de la ciutat, ha optat per "sostenir-la i no esmenar-la" i no ha readmès als treballadors injustament acomiadats, optant per presentar un recurs en el qual expressen queden exonerats d'anar al treball sense perjudici de cobrar els seus salaris i les seves cotitzacions. Els professors no estan d'acord i volen l'ocupació efectiva del seu treball així com la percepció de tots els seus salaris i cotitzacions socials deixades de pagar. En aquest sentit s'han dirigit un escrit al Jutjat demanant un veredicte ràpid d'acord al que estableix l'art. 296 de la Llei de Procediment Laboral.

Estem davant unes actuacions del Patronat veritablement escandaloses des de la perspectiva d'un comportament democràtic i la gestió dels diners públics. Quan una administració pública, que formalment és la garant de la legalitat vigent, incompleix la mateixa, es produeixen una sèrie de danys encadenats: descrèdit de la institució, inseguretat jurídica, exemple negatiu per a la convivència, etc..Per altra banda es malbaraten els diners públics: contractant bufets d'advocats externs de quantiosa minuta, pagant als treballadors acomiadats sense contrapartida de treball efectiu. Tot això derivat d'una actuació prepotent que en cap moment ha volgut (ni vol) negociar amb els treballadors en lluita perquè se li reconeguessin els seus drets.

Arribats a aquest punt s'imposa una correcció immediata de la deriva impresentable que està prenent el conflicte. Aquesta correcció passa necessàriament per la readmissió immediata dels treballadors acomiadats i la depuració de responsabilitats dels directius del Patronat. El prestigi de les institucions públiques dependents de l'Ajuntament de Badalona(i del mateix) està en joc. Ja n'hi ha prou de complicitats per acció o omissió amb aquests personatges.

Aquesta Europa no! El 24 de Setembre debat a Can Cabanyes

2008-09-10T18:21:00.008+02:00

En la seva reunió de 9 de juny el Consell d'ocupació, política social, sanitat i consumidors va aprovar una modificació de la directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell relativa a determinats aspectes de l'ordenació del temps de treball. Al seu Article 6, aquesta norma preveu que la durada mitja del treball no excedeixi de 48 hores, incloses les hores extraordinàries, per cada període de set dies. La nova proposta, com és sabut, permet que comptant amb el consentiment "lliure i informat" del treballador, els estats puguin introduir una excepció que permeti prolongar la jornada fins a 60-65 hores setmanals.

Aquest projecte de directiva suposa un punt d'inflexió. Les polítiques europees havien constituït històricament un obstacle per al manteniment dels drets socials. La defensa d'aquests drets quedava a les mans de cada un dels estats separadament i les polítiques econòmiques que els soscavaven tenien tota la força conjunta de l'UE. Tanmateix, ara les polítiques europees s'orienten directament en desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta, doncs, només que no hi hagi una Europa social, sinó que estem davant del desenvolupament d'una Europa antisocial.

I és que aquesta nova agressió als drets laborals dels treballadors no és un acte aïllat. El cert és que configura una més de les modificacions que resultaven previsibles a la calor del desenvolupament del concepte de la flexiseguridad potenciat pel Llibre Verd - Modernitzar el Dret del Treball per afrontar els reptes del segle XXI, presentat per la Comissió Europea l'any 2007. Recordem que a la promoció del concepte de la flexibilitat externa (facilitat d'acomiadament) efectuada per la Comissió, va respondre un Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu, proposant al seu torn la flexibilitat interna (funcional i horària). Davant la qual cosa, finalment, el Consell Europeu va decidir que convenia recolzar ambdues. Flexibilització, d'altra banda, que assoleix la seva major expressió precisament on va tenir la seva gènesi el mateix dret laboral (en la regulació col·lectiva del temps de treball).Desregulació i flexibilització que no busquen cap altra cosa per soscavar tota resistència al poder de comandament empresarial.

La anomenada "directiva de retorn" coneguda com "directiva de la vergonya" constitueix un altre bon botó de mostra. Va ser aprovada pel Parlament Europeu en primera lectura el 17 de juny. Aquesta norma estableix l'obligació d'expulsar els nacionals d'un tercer país (no ciutadans de l'UE) que entrin il·legalment al territori d'un estat membre, mitjançant una decisió de retorn. Així mateix preveu que l'internament dels estrangers indocumentats es pugui mantenir durant un període de sis mesos, que podrà prorrogar-se'n uns altres dotze més si els estats el consideren necessari. D'aquesta norma s'ha dit que és "progressista", perquè imposa límits temporals a l'internament dels estrangers en situació irregular als països on aquests límits no existien. Deixant de costat que 18 mesos per tramitar una expulsió sembla un període desmesuradament dilatat, l'afirmació només és parcialment certa. Doncs tres d'aquests països, Irlanda, Dinamarca i el Regne Unit "no participen en l'adopció de la Directiva i, per tant, no estan vinculats en la seva totalitat ni subjectes a la seva aplicació".

Aquesta Europa, la de les desregulacions, les 60-65 hores de treball a la setmana i els filats a les fronteres, fastigueja. Per rehabilitar-la, per donar-li un nou impuls, caldria tornar a fundar-la, canviar radicalment d'orientació: apostar per la solidaritat, les llibertats, la igualtat, perquè neixi la fraternitat.

EUiA de Badalona creiem fermament que és necessari iniciar un debat en profunditat sobre el model de construcció europeu així com una mobilització sostinguda contra aquesta Europa cada vegada més antisocial per a la qual cosa convidarem a la resta de forces polítiques i socials d'esquerra de la ciutat a crear una plataforma per dinamitzar el debat i la mobilització.

El pròxim dia 24 de setembre convoquem una xerrada-debat a Can Cabanyes a les 19:30 hores que serà introduït per TONI BARBARÀ (responsable de l'àrea internacional de EUiA) i NURIA LOZANO (responsable del món del treball).

L'administració dels diners públics a l'Ajuntament de Badalona

2008-07-04T09:35:00.016+02:00

En el Ple del dia 25 de Juny, el Grup Municipal de ICV-EUiA ens varem abstenir en la votació per a l'adjudicació del contracte de neteja de les dependències i centres docents municipals. Aquesta abstenció va venir precedida, per la meva anterior, en la Mesa de Contractació conformada per a l'estudi de les diferents ofertes i en la qual vaig participar, en representació del meu Grup Municipal.

Personalment hagués preferit que la nostra abstenció del dia 25 s'hagués acompanyat d'una explicació de vot perquè entenia que havia elements en la selecció de l’oferta que es proposava que mereixien un debat obert en el Ple sobre els criteris que han permès aquesta adjudicació. El debat sobre com es gasta els diners públics és al meu entendre un debat troncal en democràcia. No va poder ser perquè la resta del Grup va preferir una abstenció silenciosa i, després d'uns dies de reflexió, he decidit traslladar la meva opinió, a través d'aquesta pàgina, a qui tingui a bé dedicar una part del seu temps a llegir la meva posició.

Mantinc sense ambages que no s'ha adjudicat la contracta a l'oferta més avantatjosa econòmicament per a la Corporació Municipal. I que això, al meu entendre, es greu.

Mantinc, també, que el mètode que s'ha utilitzat per a l'adjudicació, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector públic vigent des del 1 de Maig de 2008.

La contracta de neteja dels edificis i centres docents públics és en termes absoluts la tercera, en cost, per a l'Ajuntament de Badalona. En termes relatius, entesos per neteja per metre quadrat, probablement la primera. El muntant global de la licitació, per al primer any de la contracta, ascendia a 4.749.120€ (sense IVA) per a 275.402,75 hores any de servei compromeses i programades a un preu hora any de licitació de 17,2443€. El preu hora de ampliació es va establir en 16,4776€.

D’altre banda es un servei intensiu en mà d’obra. El personal es el principal actiu i a la vegada el principal cost del servei ( al voltant del 90%). Per conveni col·lectiu, en el supòsit que ens ocupa, està establert el principi de subrogació del personal. És a dir que l'empresa que s'adjudica una contracta de neteja està obligada a subrogar-se el personal que està realitzant el servei. Així mateix els treballadors tenen la condició de fixos de centre/s de treball amb les limitacions a la seva eventual rotació que això suposa. En definitiva estem davant una cuasi-autonomia de “facto” de la plantilla respecte de l'empresa a la qual s'adjudica la contracta.

Com hem vist, els elements claus del plec de condicions per a l'adjudicació són: el nombre d'hores de servei que es contracta i el preu d'aquesta hora de servei. El producte d'aquests dos factors dóna el muntant anual del contracte.

Doncs bé: s'ha adjudicat la contracta a una empresa que no ha ofert ni el preu més baix ni el major nombre d'hores de servei. I això, al meu entendre, és transcendent.

L'empresa, a la qual se li ha adjudicat la contracta, va proposar un 2% de baixa sobre el preu de sortida del plec i del preu de les hores d'ampliació i, per aquest preu va oferir 3600 hores anuals de servei anuals, afegides a les quals li obligava el Plec de Condicions, sense cost per a l'Ajuntament (posada a la disposició d'una borsa d'hores).

L'empresa que ha quedat en 2º lloc, va oferir una baixa del 4,06% sobre el preu hora unitari de sortida del plec i una baixa del 8,23% sobre el preu de les hores d'ampliació i per aquest preu va oferir, des d’un mínim de 5.400 fins a un màxim de 14.400 hores anuals de servei anuals afegides a les quals li obligava el Plec de Condicions, sense cost per a l'Ajuntament (posada a la disposició de dues borses d'hores -5.400 hores- més l'assumpció al seu càrrec de fins a un màxim de 200 hores setmanals no programades).

La diferència entre les dues ofertes, en el binomi hores de servei compromeses/preu ofert és més que notable. No cap la menor dubta que per a aquest servei: major nombre d'hores és equivalent a millor servei. Hi ha una queixa històrica, especialment, en els centres docents de falta d'hores de servei en la neteja.

Des de la perspectiva de la correcta administració dels diners públics, preferir l'oferta més cara i amb menor servei compromès és quelcom de difícil comprensió.

¿Com s'ha pogut prendre aquesta decisió que ha preferit una oferta que no era la més avantatjosa econòmicament per a l'Ajuntament?.

Doncs sobre la base d'un informe tècnic emès pel tècnic responsable del servei i per tant integrat en l'òrgan proponent del contracte. Tanmateix jo crec, sincerament, que no ha estat redactat sense, com a mínim, el vistiplau del regidor responsable de l'Àrea on està enquadrat.

He dit més amunt que aquest mètode, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector Públic. Matiso aquest aspecte perquè l'adjudicació s'ha realitzat a l'empara d'una Llei derogada -TRLCAP- que estava vigent quan es va publicar el Plec. A risc de fer massa dens aquest escrit article em detindré en aquest punt perquè ho considero important per al meu raonament.

Els criteris de valoració d'una oferta són de dos tipus: Aquells que poden valorar-se mitjançant xifres o percentatges obtinguts a través de la mera aplicació de les fórmules establertes en els plecs i els criteris, la quantificació dels quals, depèn d'un judici de valor.

La nova llei, -buscant a la transparència i objectivitat de les adjudicacions- introdueix nous requisits en els criteris que han de servir de base per a la valoració de les ofertes. (Art 134).

En aquest sentit intenta reduir al mínim els criteris, la quantificació dels quals, depèn d'un judici de valor establint: “En la determinación de los criterios de adjudicación se dará preponderancia a aquellos que hagan referencia a características del objeto del contrato que puedan valorarse mediante cifras o porcentajes obtenidos a través de la mera aplicación de las fórmulas establecidas en los pliegos.”.

D’altre banda, el legislador dubta de l’objectivitat del òrgan proponent per a emetre judicis de valor sobre criteris d’aplicació no automàtica establint: “ Cuando en una licitación ..... se atribuya a los criterios evaluables de forma automàtica por aplicación de fórmulas una ponderación inferior a la correspondiente a los criterios cuya valoración depende de un juicio de valor, deberá constituirse un comité que cuente con un mínimo de tres miembros, formado por expertos no integrados en el órgano proponente del contrato”.

El Plec per a l’adjudicació del servei de neteja atorgava 45 punts a criteris que es valoraven per la mera aplicació de formules i 55 punts a criteris que depenien d’un judici de valor.

L’adjudicació s’ha fet sobre la base d’un informe tècnic del responsable directe del servei del òrgan proponent del contracte. Situació que no permet la nova legislació. És en aquest sentit, que afirmo que el mètode que s'ha seguit està desautoritzat per la legislació vigent.

No és per casualitat que la nova llei desconfia dels judicis de valor en general i, més en particular, dels de l'òrgan proponent. Busca objectivitat i transparència. En el cas que ens ocupa a, el meu entendre, han faltat ambdós elements. Vegem perquè.

¿Con s’ha donat la volta a la situació al punt de descartar l’oferta més avantatjosa econòmicament?: a través dels judicis de valor de l'informe tècnic sobre aspectes objectivament secundaris respecte al principal: un millor servei (més hores)a un menor preu.

Esmentaré dos que destaquen, al meu entendre, per la seva falta de fonament objectiu.

1.El plec establia fins a 20 punts de valoració per presentar plans específics per centres de treball.

Estem parlant de 105 centres de treball que cal netejar i hem vist que la plantilla té una autonomia objectiva per a organitzar-se el treball. Això tant perquè ho duen fent des de llarg temps com perquè les característiques del treball duen necessàriament a aquesta autonomia.

Per altra banda l'empresa que tenia l'adjudicació (pràcticament des de fa 20 anys) partia objectivament amb avantatge en el coneixement dels centres. Pel principi d'igualtat s'hauria de tenir en compte aquesta desigualtat de partida.

En conseqüència, tant per l'autonomia del treball que té el personal com pel principi d'igualtat, els plans específics per centre no tindrien objectivament que establir diferències de valoració determinants. Doncs bé les estableixen!. Màxima puntuació a l'empresa adjudicatària (que és la que estava donant el servei):20 punts i 8 d'avantatge respecte de l'empresa que fa la proposta més avantatjosa. Tot això perquè “es considera el millor model presentat”.

2.El Plec establia fins a 10 punts per “valorar el desenvolupament i millores justificats i detallats del preus hores unitaris”.

El preu hora unitari es composa de dos factors basics: el cost i el guany empresarial. Dins del cost ja hem dit que el cost de personal es preponderant (al voltant del 90%) i fixa, la resta son costos de material, maquinaria y despeses generals.

Les millores haurien d’ajustar els costos (en particular, les despeses generals) i el guany empresarial. No es concebible altra tipus de millores en el preu unitari des de la perspectiva de l’administració del diner públic. En conseqüència aquella oferta que actua sobre aquests factors i redueix el preu unitari hauria de ser la més valorada.

Dons res de això, es prefereix l’oferta que estableix un preu unitari més car respecte a qui ofereix el més barat i s’estableix un diferencial ni més ni menys que del 50% :5 punts d’avantatge per a l’oferta més cara. Perquè es considera “la millor exposició”.

Per al contrari, el millor servei ofert en nombre d’hores de servei anuals compromeses, tan sols mereix, al “judici de valor” del informe, un avantatge de tres punts entre el segon classificat y l’empresa a la que se l’adjudica finalment la contracta.

Que el lector, que ha tingut la paciència de llegir aquest article, jutgi els "judicis de valor" que s'han aplicat per a aquesta adjudicació i tregui les seves conclusions. Crec que les dades objectives parlen per si soles.

Al meu entendre la parafernàlia i el màrqueting comercial no poden en cap cas ser determinants enfront de l'oferta més avantatjosa econòmicament. I si això passa, quelcom no va bé.

Sorprèn que no es tingui inconvenient a millorar el compte de resultats dels oligopolis que es beneficien de la privatització dels serveis públics i, no obstant això, no hagi diners per a estendre la targeta rosa, a Badalona, a la gent de baixos ingressos de 60 i 61 anys.

Els hipòcrites del políticament correcte diran que amb aquesta conclusió final faig demagògia. Tanmateix , el que he descrit és , ni més ni menys, el que ha passat. ¿Perquè?

La targeta rosa i les polítiques socials incomoden al Pinyol-Sanedri

2008-05-31T13:05:00.010+02:00

El 25 de Novembre de 1998, el PLE de l'Ajuntament de Badalona va acordar, per unanimitat, la proposta de la Unió Local de CC.OO d'ampliar, a partir de Gener de 1999, el Programa de la Targeta Rosa a les persones de més de 62 anys en les mateixes condicions vigents per als ciutadans majors de 65 anys.

El 27 de Maig de 2008 els regidors del PSC, CiU i ERC han rebutjat en el PLE Ordinari del mes de maig la proposta, també de la Unió Local de CC.OO i vehiculada a través de una moció presentada per el Grup Municipal de ICV-EUiA, d’ampliar el Programa de la Targeta Rosa a les persones de més de 60 anys.

La targeta rosa és un títol de transport que dóna dret a viatjar de forma gratuïta o bé a preu reduït als següents transports: línies d'autobús de TMB, Ferrocarrils de la Generalitat (dins la 1a corona metropolitana), Metro, Trambaix, Trambesòs i Funicular de Montjuïc. Aquest tipus de targeta es troba vigent als municipis que formen part de l'Entitat Metropolitana de Transport (EMT). Per viatjar gratuïtament (targeta rosa metropolitana), cal tenir uns ingressos econòmics per tots els conceptes (pensions, ajudes, rendes, etc.) inferiors a l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM). Per viatjar amb tarifa reduïda (carnet rosa metropolità), cal tenir uns ingressos econòmics inferiors al doble de l’IPREM. Per a l’any 2008, l’IPREM es de 6.202,80 € anuals.

La concessió de la targeta rosa a una edat inferior als 65 anys depèn del ajuntaments on el beneficiari està empadronat que corren amb una part de les despeses d’aquesta millora social. Barcelona ciutat va ser pionera en aquesta mesura i en altres municipis de l’àrea metropolitana (Hospitalet, Sant Adrià, Cornellà .....) està vigent per als majors de 60 anys des de l’any 2003.

Maria Gallardo (Secretaria General Local de CC.OO) en la seva brillant exposició va recordar que des de l’any 2003 el sindicat reivindica per a Badalona l’equiparació amb els principals municipis del Barcelonès així com les múltiples reunions mantingudes al efecte, incloses les ultimes amb la regidora de l’àrea competent (Serveis Socials) la sensibilitat de la qual envers el tema li permetia confiar en l’aprovació de la moció presentada.

S’estava parlant de un màxim de 4.700 persones de 60 o 61 anys empadronades a Badalona de les quals només una part tenen el requisit de baixos ingressos que es requereix. En definitiva d’una quantitat menor per al pressupost municipal.

Tant la Maria com el regidors impulsors de la moció (així com,crec, qualsevol observador imparcial) quedem sorpresos de la misèria ètica i política dels arguments del Sanedrí per rebutjar la moció. La manca d’arguments per al rebuig va esser substituïda per una actitud grollera i agressiva que va incloure l’actuació penosa de la “claca” que van portar com a públic de l’espectacle, personificada en un suposat representant del sector “obrerista” del partit majoritari del govern.

Amb la seva actuació el Sanedrí a deixat palès el seu menyspreu per a les politiques socials i la seva concepció sectària i “clientelar” de les mesures socials que pot acceptar: si no es pot posar la medalla, la rebutja .

En aquest sentit no em puc estar de fer un comentari en relació a la intervenció d’en Jaume Vives. Jo he tingut importants coincidències amb en Vives a l’anterior govern municipal. Especialment en la concepció de el que ha de esser la lleialtat a un pacte de govern. Li tinc un sincer i gran respecte; Jaume: no et perdis el respecte a tu mateix. Amb la teva intervenció del dimarts vas per aquest camí.

República i Moviment Obrer.

2008-05-10T15:10:00.014+02:00

El pròxim dissabte 24 de Maig, EUiA de Badalona amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i de Suburbe: Xarxa oberta de cultura suburbana, celebrarem el 77 Aniversari de la II República al Centre Cívic La Salut (Av. Marquès de Sant Mori cant. c/ de Quevedo).

Volem defugir els actes purament nostàlgics i centrar-nos en aquells elements que van fer de la II República una fita de progrés social. Així mateix en la validesa del valors republicans per al moviment obrer a fi d’avançar mitjançant la III República, cap a una societat més equitativa.

LA II República ha estat l'únic règim polític, en la llarga i turmentada història de l’estat espanyol, que va prometre creïblement al poble el ple exercici de la seva sobirania. Cap a dintre: com “República de treballadors” obstinada a redistribuir equitativament la propietat dels mitjans d'existència, a entendre l’educació com una eina per convertir el súbdits en ciutadans i com règim democràtic capaç de rearticular la configuració nacional espanyola reconeixent plenament el seu caràcter nacional a Catalunya, el País Basc i Galícia. I cap a fora: recuperant l'autonomia de la política exterior espanyola, renunciant a la guerra com mitjà d'aquesta política, buscant activament l'agermanament amb la resta dels pobles del món (començant pels pobles hispanoamericans, als quals va oferir la doble nacionalitat) i lliurant-se de la tutela de les grans potències imperials del moment. Ambdues coses les va pagar molt cares, com és fart conegut.

L'adveniment d'una III República en l'Estat Espanyol no pot ser una ambició aïllada, mera “monarcomanía” o només nostàlgia d'una causa justa cruelment derrotada i calumniada. No pot sinó anar de la mà de la lluita per conservar i aprofundir el millor de les conquestes socials cristal·litzades en la segona meitat del segle XX, però ha d'organitzar-se social i políticament com part d'una lluita per recuperar la iniciativa de l'esquerra a escala continental.

La nostra trobada començarà a les 19 hores amb una conferencia-debat, el ponents del qual seran:

ANTONI DOMENECH: Catedràtic d’Ètica i Filosofia Política de la UB i editor de la revista Sin Permiso.
FELIPE LOPEZ-ARANGUREN: Politòleg, Sociòleg i Poeta.

Continuarà a les 21 hores amb un SOPAR DE GERMANOR REPUBLICÀ i finalitzarà amb l’actuació del cantautor JUAN IBAÑEZ.

Us esperem!

JORDI SERRA I EL CORTE INGLÉS.

2008-04-08T23:51:00.006+02:00

El meu mestre i amic Antoni Barbarà, en les seves lúcides intervencions a la tertúlia del dimecres a Radio Ciutat, insisteix, de tant en tant i sense desmaiar, en reivindicar la coalició d’entesa de esquerres per al govern de la ciutat. En la mateixa tertúlia participen, entre uns altres, Fermin Casquete i Jaume Vives (o en Jordi Albadalejo) representants qualificats dels partits que haurien d’integrar aquesta coalició de govern. El primer d’ells fa nostàlgiques referències al seu "cor d'esquerres" per a tot seguit, lloar desmesuradament les bondats de l'actual govern de centre dreta. Els representants de ERC, simplement, fan oïdes sordes.

Jo participo plenament del plantejament de l’Antoni Barbarà, en el sentit d'entendre els governs de coalició d'esquerres com una decisió estratègica per a fer política de progrés social en qualsevol àmbit ( sigui el nacional o el municipal). Tant és així que em vaig mostrar critica i autocrítica amb la forma que la nostra coalició (ICV-EUiA) va dur les negociacions fallides amb el PSC en les setmanes següents a les últimes eleccions municipals.

Avui dia, estic cada vegada més convençuda que, més enllà dels possibles errors que la nostra coalició va cometre, el problema de fons va ser la voluntat política del PSC de Badalona de preferir el pacte amb un altre soci de govern més còmode per seguir desenvolupant la ciutat en una direcció concreta. Mantenint un model obsolet, sense prou empenta per a prioritzar les necessàries actuacions i les inversions socials i que es limita, en el millor del casos, a recuperar antics projectes d’anteriors governs fiant-los o bé a l’iniciativa privada o bé a que altres administracions li treguin les castanyes del foc.

El recent publi-reportatge de El Periódico (02/04/2008) titulat: Canvi de govern en un municipi metropolità. Serrà transformarà Badalona amb 4 Plans Urbanístics; així ho confirma. Vegem-lo.

La construcció d’un túnel que comunicarà Badalona amb el Vallés Occidental va esser anunciada per la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat el 14/03/2006 alhora que el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicava la licitació per redactar l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del eix Badalona-Mollet per la Conreria i que inclou un túnel de 3 kilòmetres. Aquests darrers dies ha estat incorporada en el Avantprojecte del Pla Territorial metropolità de Barcelona enllestit per la Comissió d’Ordenació Territorial de Barcelona, formada pel Govern de la Generalitat i representants de l’Administració de l’Estat, de Consells Comarcals, Ajuntament de Barcelona i de les associacions municipalistes; segons Nota de Premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

En conseqüència el mèrit del futur alcalde en aquesta actuació es totalment testimonial i ,en qualsevol cas, posar-se la medalla d'aquesta actuació, un excés evident. D’altre part, estem enfront d’un avantprojecte amb una tramitació que serà llarga i que tot esperant de conèixer el traçat definitiu serà ,sense dubte, objecte de debats.

Amb el mateix supòsit ens trobem en el cas del projecte “estel•lar”: la reforma del front marítim; un projecte que ve de lluny i que passa necessariament per una actuació prèvia de l’Administració del Estat mil vegades ajornada. La novetat que s’incorpora es la voluntat de facilitar un nou eix residencial en la zona compresa entre la planta d’Endesa i el port marítim substituint l’actual zona industrial: es á dir insistir en un model superat de més totxo i més oportunitat de negoci privat tot i que la zona del Gorg està tenint un desenvolupament lànguid degut a la crisi del sector de la construcció.

Resulta especialment sorprenent - alhora que paradigmàtic de la mentalitat del nou govern- que l’únic que ressalti el publi-reportatge quan planteja la "creació d'un important eix de centralitat", és que el futur alcalde negocia la creació d'una nova sortida d'autopista que comunicarà amb els terrenys on se situaran els nous magatzems de “El Corte Inglés”. L’amo de El Corte Inglés Isidoro Álvarez (conegut als àmbits que ho pateixen como Rufufú Álvarez) ha d'estar encantat amb les gestions del nou alcalde.

La creació del eix de centralitat a Badalona ha començat de la pitjor manera possible amb obscurantisme, amb improvisació, sense un projecte integral i maltractant als veïns afectats. L’únic concret ha estat l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de 21/12/2007, pel tràmit d’urgència, de la proposta de modificació del PGM per poder fer més alçades sense construir habitatge protegit. Es continua per al mateix camí i la ocurrència de ressaltar les suposades negociacions per la nova sortida d’autopista ho fa palès.

Finalment presumir dels 300 pisos de protecció oficial que es construiran a L’Estrella al punt de qualificar-lo del “projecte més ambiciós que es farà realitat en l’actual mandat municipal” es un veritable sarcasme. Tant perquè es un projecte que ve del anterior govern com perquè el dèficit de vivenda social a Badalona es clamorós com vaig fonamentar en el meu article, publicat en aquest bloc el passat 23 de Febrer. Quan llegim, recentment, que el 73% de la vivenda construïda l’any passat a Santa Coloma ha estat vivenda protegida y es continua promocionant aquesta modalitat o que l’ajuntament de Barcelona presenta un pla per poder exercir el dret de tempteig i retracte en vint barris barcelonins, a fi i efecte de tenir prioritat en la compra de finques per frenar l’especulació, tenim la dimensió de la manca de politiques socials que caracteritza al nou govern de la ciutat.

Sota el pompós títol del publi-reportatge descobrim “el parto de los montes” de F.M Samaniego: “ Estos montes, que al mundo estremecieron, un ratoncillo fue lo que parieron”. Cap referència al trasllat al interior i soterrament de la línea de Rodalies malgrat que forma part de l’esborrany del Pacte Nacional d’infraestructures y del Avant Projecte del Pla Territorial metropolità citat més a dalt. Menys encara iniciar gestions per exigir la incorporació al Pacte Nacional d’infraestructures el soterrament de la C-31 entre Montgat i Barcelona i la creació d’una via urbana. Aquestes dues actuacions acompanyades de politiques e inversions socials als barris de la ciutat i un pla de vivenda protegida a l’alçada del que s’està fent a les ciutats veïnes, així com la potenciació de la transparència i la participació ciutadana en els projectes de ciutat, si que posarien les bases per transformar Badalona cap a un gran espai de convivència. Però res d’això esta a l’agenda del actual govern de la ciutat.

En el Ple d’avui he votat amb orgull i convicció al nostre cap de llista. Es necessària una oposició d’esquerres al actual govern coherent y amb propostes de progrés social per a la ciutat que, amb els moviments ciutadans (tan menystinguts en l’actualitat), recuperi una política d’esquerres per a la ciutat. A aquesta tasca em dedicaré amb sincer entusiasme.

Te sense ,cap dubte, raó l’Antoni Barbarà en continuar reivindicant l’entesa d’esquerres com a forma de govern de la ciutat i en fer front a la fal•làcia de que en l’àmbit municipal no hi ha cap diferència entre esquerres i dretes en una pretesa versió postmoderna de superació de les classes i dels seus interessos. Els treballadors, treballadores i les classes populars són una realitat ben presents a Badalona i són, a més, la majoria ciutadana. Per recuperar, com més aviat millor, aquesta entesa d’esquerres es necessari, avui, una forta mobilització ciutadana.

REFLEXIONES ACERCA DE LOS RESULTADOS DEL 9 DE MARZO.

2008-03-24T23:40:00.004+01:00

He esperado bastante tiempo antes de expresar mi opinión sobre el resultado de las elecciones del 9 de Marzo. Quería digerir y analizar detalladamente los resultados, así como observar las reacciones de los distintos agentes políticos y mediáticos, especialmente, la de nuestros órganos de dirección y la de nuestro socio de coalición (ICV) en Catalunya.

Hay un primer elemento que se repite recurrentemente en la mayoría de análisis para explicar el fuerte descenso electoral (debacle para muchos) de la coalición de ICV-EUiA en Catalunya y de IU en el conjunto del Estado Español: la bipolarización del voto entre el PSOE-PSC y el P.P (el llamado voto útil). Este es un elemento que también se utiliza para justificar el fuerte descenso de ERC y los modestos resultados de CiU.

Es obvio que esta bipolarización se ha dado. No voy a abundar en argumentos ya conocidos: los debates a dos, una campaña electoral polarizada, una menor presencia de los partidos minoritarios en los medios, las llamadas al voto útil etc... Sin embargo, a mi entender, esta explicación debe relativizarse a la luz del análisis de detalle de los resultados.

El dato relevante, para mí, de estas elecciones, es que la pérdida de voto de ICV-EUiA y de IU no parece que se haya trasladado, en su mayoría, al PSOE-PSC.

En el ámbito estatal (sin contar los votos de los residentes en el exterior) el PSOE tiene una subida en torno a los 40.000 votos e IU pierde alrededor de 300.000. En consecuencia es razonable pensar que hay una parte significativa del electorado de IU en 2004 que no ha optado por el voto útil (al PSOE) sino que, simplemente, ha dejado de votar a IU refugiándose en la abstención.

En el ámbito de Catalunya, es necesario, al realizar la comparación, introducir, el resultado de ERC dado que hay una coincidencia, tanto en las valoraciones de su dirección como de bastantes analistas, en afirmar que una parte del electorado de ERC prefirió el voto útil al PSC para parar al PP y, por otra parte, CiU no ha crecido en votos sino al contrario ha perdido en torno a los 60.000 votos.

Para el conjunto de Catalunya el PSC ha crecido alrededor de 95.000 votos, ERC ha perdido en torno a 350.000 e ICV-EUiA alrededor de 53.000 por lo tanto no ha habido un trasvase global de votos.

En el llamado cinturón rojo (donde las pérdidas tanto de ERC como de ICV-EUiA han sido mayores en porcentaje de votos que su media en Catalunya), es todavía más evidente que la gran mayoría de estos votos perdidos no han ido al PSC. Hay probablemente un cierto trasvase de votos que, en ningún caso, absorbe las importantes pérdidas de ERC e ICV-EUiA. Es el caso de Badalona, L’Hospitalet, Sta. Coloma, Sant Adriá, Montcada, Cornellá, El Prat, Martorell, Sant Feliu. En definitiva, la mayoría de los municipios del Barcelonés, El Baix Llobregat y los Valleses.

Por lo tanto, es también, a mi entender, un dato relevante en Catalunya que la manida bipolarización no ha supuesto un trasvase de voto mayoritario al PSC, desde las otras fuerzas de Izquierda.

El otro gran eje argumental que se utiliza para analizar el pésimo resultado electoral en términos de diputados electos (sólo dos) tiene su causa en una Ley electoral injusta. Es evidente que el sistema electoral vigente castiga de forma extraordinaria a fuerzas como Izquierda Unida. Estamos ante un escándalo democrático se mire como se quiera mirar, pero las razones son conocidas y remiten a la transición política hacia la democracia: el diseño electoral fue pensado precisamente para conseguir esta finalidad. Recientemente en una tertulia radiofónica de la cadena Ser, en la que se comentaban los resultados electorales, uno de los responsables principales de esta ley (Herrero de Miñón) presumía, sin vergüenza alguna, del objetivo de la misma (reducir la representatividad en el parlamento del PCE-PSUC sensiblemente por debajo de su implantación real medida en votos) y se felicitaba de la eficacia del diseño.

No deberíamos perder de vista, sin embargo, que los beneficiarios de este montaje son el PSOE y el P.P. no los partidos nacionalistas periféricos. Por ello pensar en una reforma de la ley electoral que debe contar con las dos fuerzas más beneficiadas es, hoy por hoy, un absurdo sino se trabaja con el apoyo de movimientos sociales y ciudadanos sensibles a este escándalo democrático.

Dicho esto, no deberíamos olvidar que con esta misma ley electoral, se alcanzaron 21 diputados en 1996, 18 diputados en 1993 y 17 diputados en 1989. La razón es que se cosecharon 2.639.774, 2.253.722 y 1.858.588 votos respectivamente, frente a los 963.040 votos actuales. En consecuencia, estamos ante una Ley electoral diseñada para minimizar nuestra opción política pero también ante una desafección de las bases socio-electorales potenciales de la Izquierda transformadora (que siguen existiendo) realmente preocupante.

Esta es, a mí entender, la conclusión principal: más que voto útil al PSOE-PSC, estamos ante un declive que muestra una desafección entendida como abstención asqueada, abulia política o exasperación de la antipolítica.

Ante esta situación se están presentando diferentes pseudo-alternativas que en vez de ayudar a una posible recuperación, la lastran.

Una de ellas consiste en responsabilizar a Llamazares y a su equipo de todos los males. Acusándole de una oposición blanda al PSOE cuando no de una colaboración acrítica con el Gobierno en la anterior legislatura. Esta crítica parte de sectores que no tuvieron ningún rubor en el 2000 en pasar de la teoría de las “dos orillas” de Julio Anguita en el período 1993-1996 al pacto anunciado con el PSOE (Frutos y Almunia formalizaron este acuerdo cruzando, el primero de ellos, apresuradamente de una orilla a la otra) previo a los comicios del año 2000, y por cierto dándose un batacazo espectacular ya que perdieron 1.400.000 votos que, por supuesto, no fueron al PSOE ya que fue el año de la mayoría absoluta del P.P. Es más de lo mismo, perseguir “enemigos internos”, dogmatismo, falta de percepción de la realidad y de capacidad autocrítica.

Sorprende también la actitud de ICV que en declaraciones de su cabeza electoral Joan Herrera (al que hay que reconocerle que ha hecho una buena campaña electoral) manifiesta que una de las causas del fracaso electoral es “la falta de un referente en el Estado sólido y renovado” en referencia a IU. A la vez que defiende el camino “histórico de éxito” de la coalición formada por ICV i EUiA atribuyendo la perdida electoral en Catalunya, a los malos resultados de IU.

Este análisis refleja una autocomplacencia totalmente injustificada. La Dirección de ICV parece encantada de haberse conocido, no reconocen ningún error y trasladan la responsabilidad de sus derrotas a terceros. Los datos no les dan la razón: los malos resultados de estas generales vinieron precedidos de unos no menos malos resultados, en las recientes elecciones municipales. Los resultados de la coalición ICV-EUiA son tan malos como los de IU en las comunidades donde habitualmente tenía mejores resultados e, incluso, inferiores a algunas de ellas (Asturias (7,35%) y Andalucía (5,13%) y prácticamente los mismos que Madrid (4,69%). A este tipo de análisis con los que nos obsequia la dirección de ICV cabría aplicarles aquella recurrida frase: “de victoria en victoria hasta la derrota final”. En cualquier caso ICV no ayuda nada con estas posiciones al debate de reconstrucción de un referente de izquierda transformadora en el ámbito estatal.

El debate interno que se ha abierto en IU debería ser una oportunidad para un planteamiento racional, profundamente democrático donde las llamadas bases de IU, al que todo el mundo hace público reconocimiento de trabajo abnegado y de su compromiso, no se vean abocadas a contemplar las rencillas envenenadas con las que nos hastían determinados dirigentes.

A mi entender el fruto de este debate debería consagrar un “giro a la izquierda”. No con dogmas arcaicos ni con sectarismos estériles hacia otras fuerzas de izquierda. Pero tampoco dirigiéndonos a vaporosas alternativas ecológicas. Creo que el ecologismo como alternativa política de izquierda ha terminado su recorrido. Hoy en día la ecología ha sido asumida por el pragmatismo no solo de la socialdemocracia sino también de sectores importantes de la derecha. Ha hecho más por la lucha medioambiental Al Gore que ningún partido verde. Los propios poderes económicos ven en la política medioambiental oportunidades de negocio. Los certificados de responsabilidad social de las empresas (entendida principalmente como respeto al medio ambiente) se multiplican. Todo ello es sin duda positivo, pero demuestra que la ecología es algo ya transversal en la política y el ecologismo, como opción política definitoria y principal, ha agotado su recorrido.

La contradicción principal sigue siendo que la acción política está al servicio de determinadas clases sociales. Por lo tanto se actúa políticamente defendiendo intereses de clase. En situar esta contradicción en la acción política concreta siguen coincidiendo amplios sectores de la izquierda europea.

En esta línea sitúo lo que he planteado como “giro a la izquierda”. Las bases socio-electorales potenciales de esta izquierda siguen, sin duda alguna, existiendo. Y desde luego han demostrado que no se reconocen en una labor parlamentaria honrada y relativamente eficaz y que les resbala la retórica publicitaria autocomplaciente (“más izquierda” “La izquierda de verdad”).

Es preciso un trabajo programático y organizativo que arranque desde la base, que se construyan vínculos reales de trabajo con movimientos sociales que resisten a las políticas liberales, que sea un trabajo más concienzudo, más serio, políticamente más profundo, más democrático, más tenaz, más consistente.

No quiero caer en el papanatismo tradicional en nuestras formaciones de buscar ejemplos externos a los que “adorar”. Pero en esa línea de situar la contradicción principal en las contradicciones de clase y aplicar un método de trabajo que traslada a la acción política una resistencia radical y sin complejos a las agresiones que el modelo liberal esta produciendo en la clase trabajadora, es la causa, según múltiples analistas que me merecen total confianza, del auge electoral y de implantación de la Linke en Alemania o del nuevo partido socialista radical en Holanda. Este auge lleva a que la política agresiva del liberalismo se vea frenada en esos países. Por ahí, creo, deberían ir las cosas.

ELECCIONES EN ESPAÑA: 10 RAZONES PARA MI VOTO. Carlos Jiménez Villarejo ex Fiscal Jefe de la Fiscalía General Anticorrupción

2008-03-03T12:23:00.007+01:00

Carlos Jiménez Villarejo, es un veterano de la lucha democrática en el ámbito de la justicia, y fue un destacado y generoso militante de la resistencia antifranquista.

Ante el panorama de una campaña electoral con más espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en “a ver quién da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad más igualitaria y más justa frente a los poderosos. La coalición que en Barcelona encabeza Joan Herrera [Iniciativa per Catalunya-Verds e Izquierda Unida y Alternativa] ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.

1.- Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de ampliar las bases imponibles, de generar más riqueza para realizar una más justa redistribución de la misma entre las clases más desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado impunemente capitales hacia paraísos fiscales, europeos(las sociedades BV holandesas, Austria y Luxemburgo) y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera sólo plantea que el Gobierno del PSOE practique alguna vez la política actual del Gobierno alemán, que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos, como Liechtenstein, para contener el fraude de las grandes fortunas. Sobre todo, en un país como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.

2.- J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses –una forma encubierta de donación, prohibida—, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC—siete millones de euros— y Esquerra [Republicana de Catalunya] –dos millones setecientos mil—.

3.- Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas más graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.

4.- En aras de una ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central cuando cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.

5.- J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al Banco de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botín. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.

6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006) reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcaldes y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.

7.- Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.

8.- Como aplicación de una política fundada en la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante constantes Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.

9.- J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.

10.- Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravísimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y así ,sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.
Son razones sólidas, hay muchas más, para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.

EL GIR A LA DRETA DEL GOVERN MUNICIPAL ANCORA LA POLITICA D’URBANISME EN UN MODEL OBSOLET I ESPECULATIU.

2008-02-23T18:12:00.005+01:00

El Relator Especial de Nacions Unides pel Dret a un Habitatge Adequat, Miloon Kothari, va visitar l'Estat Espanyol en Missió Oficial al novembre de 2006.

Fruït d'aquesta visita ha elaborat un informe sobre la situació de l'habitatge a l'Estat Espanyol. El informe del Relator Especial es va fer públic la setmana passada. Es pot consultar a http://www.descweb.org/. En la mateixa adreça es troba un informe complementari del Observatori DESC.

En la presentació de l’informe, el relator de les Nacions Unides, va qualificar el problema de l'habitatge a Espanya com el més greu d'Europa i un dels majors del món i va instar a les autoritats a prendre mesures contra l'especulació urbanística si no volen arribar a una situació on siguin impossibles l'aplicació de les lleis adoptades per part del Govern de l'Estat i algunes autonomies en matèria d'habitatge (algunes de les quals va valorar positivament encara que va advertir que podrien resultar ineficaces).

Pel que interessa a la política municipal , cal destacar les següents dades i conclusions:

* Entre 1995, abans del boom immobiliari, i 2007, quan finalment el sector va començar a manifestar signes de desacceleració, el preu dels habitatges, es va incrementar en un 202%. L'increment dels preus, no obstant això, no ha estat paral·lel a l'evolució dels ingressos. Es calcula que entre 1997 i 2005 els salaris van augmentar un 15% i que la mitjana d'anys de salari íntegre necessaris per a pagar un habitatge havia passat de 4,5 a 7,4 anys entre 1995 i 2003.

* En 2005 es van construir un total de 812.284 habitatges, més de les quals es van edificar a Alemanya, França i Regne Unit junts. La ràtio espanyola és de 160 habitatges secundàries o buides per 1.000 habitants. Aquesta proporció dobla la mitjana europea. Catalunya presenta, segons el Atlas Estadístic de les Àrees Urbanes d'Espanya de 2006 , uns 452.921 habitatges buides.

* Les vulneracions més flagrants del dret a l'habitatge en l'Estat espanyol són el resultat d'una política habitacional històricament insuficient i conjuntural; d'una ordenació del territori i del desenvolupament urbà molt dependents de la iniciativa privada i d'un context econòmic que ha convertit el negoci immobiliari en un camp d'operacions generador de grans beneficis a curt termini. Aquest escenari ha introduït factors més o menys permanents de vulneració del dret a l’habitatge adequat.

* Entre aquests factors poden destacar-se dos: la falta d'habitatge social i l'absència de controls suficients sobre el mercat. Aquests fenòmens estan en l'origen d'uns altres que tenen un impacte igualment negatiu sobre el dret a l'habitatge, com l'especulació immobiliària o la corrupció urbanística.

* Aquests efectes han estat potenciats, sobretot, per dos factors: la Llei del Sòl 6/ 1998 (vigent fins a 2007), coneguda com “llei del tot urbanitzable” i la falta de control de l’ordenació i gestió urbanística municipal. El notable increment del preu del sòl una vegada aquest es convertia en urbanitzable, ha propiciat dos tipus d'activitats: el finançament dels ajuntaments a través de la requalificació de terrenys i la corrupció urbanística. Algunes fonts han calculat que el 26% dels ingressos dels ajuntaments provenen d’activitats lligades a la construcció de vivendes.

* Una de les reformes importants introduïdes pel govern central ha estat l'aprovació de la Llei del sòl 8/2007, de 28 de maig. En aquesta llei,es pretén revisar el paradigma del “tot urbanitzable”, fins a llavors vigent. En ella es regulen, per primera vegada, els drets i deures de tots els ciutadans i no només els dels propietaris del sòl; es fa referència al dret a l'habitatge i a la funció social de la propietat . Per a garantir sòl per a fer habitatge protegit, s'estableix una reserva mínima del 30% del nou sòl residencial per a habitatge protegit. A Catalunya, el Govern fent ús de la facultat legislativa excepcional que li concedeix l'article 64 de l'Estatut d'Autonomia va publicar el Decret llei, 1/2007, de 16 d'octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. El decret eleva les reserves de sòl per a habitatge protegides fins al 30% previst en la norma estatal. (Art. 9).

* En l'àmbit municipal, la norma estableix les següents obligacions als ajuntaments:
• Constitució de patrimoni públic de sòl. Els ajuntaments hauran de disposar i mantenir sòl per a habitatges de protecció.
• Per a evitar el frau, s'inscriuran en el Registre de la Propietat les limitacions, obligacions, terminis o condicions de destinacions de les finques del patrimoni públic del sòl.
• Publicar en la web els plans vigents i tenir còpies disponibles per als ciutadans;els plans i convenis se sotmetran a informació pública abans de la seva aprovació.
• Els regidors i els directius municipals hauran de fer declaracions públiques dels seus béns i activitats privades i, si tenen responsabilitats executives, tindran prohibida l'activitat privada en aquesta matèria i terme municipal durant dos anys posteriors al cessament.
• Les requalificacions que comportin plusvàlues hauran d'identificar qui han estat els propietaris de les finques beneficiades durant els últims 5 anys.

* La nova llei considera el sòl com un recurs natural escàs i no renovable i es planteja l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament urbà i territorial més sostenible. Per a això, es preveu que només es podrà urbanitzar el sòl necessari i idoni per a fer ciutat, obligant a la protecció de la resta.

* La llei 18/2007, pel dret a l'Habitatge aprovada pel parlament de Catalunya el 19 de desembre és la primera de l'Estat que contempla la qüestió habitacional en termes de dret a l'habitatge i vincula aquest dret, amb el més ampli dret a la ciutat. Preveu supòsits d'incompliment de la funció social de la propietat. Així mateix, la llei expressa una voluntat de canvi en la política d'habitatge perquè aquesta s'orienti a facilitar l'accés en règims protegits diferents al règim de propietat privada. Entre altres aspectes, mereix destacar-se: L'objectiu d'aconseguir solidaritat urbana, mitjançant la consecució en 20 anys d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% en els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca i l'obligació de reserves per a habitatge protegit en la ciutat, a les promocions de més 5.000 m2.

D’altre banda segons les estadístiques del Departament d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Badalona és la ciutat que té la pitjor ràtio de construcció de vivenda social, en el Barcelonès per el període que abasten les estadístiques existents ( des de el 2000 fins a Juny de 2007).

Es poden consultar aquestes dades a: http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge/Publicacions_estadistiques_1.jsp?ComponentID=61649&SourcePageID=72536#1.

Aquest és el resum per el període 2000-2007 de l’habitatge construït al Barcelonès:

L’habitatge total construït (Públic+Lliure) ha estat:
Badalona: 6915; Barcelona: 35.522; L’Hospitalet: 4378; Sant Adrià: 1.196; Sta. Coloma: 2.220.

D’aquests habitatges els de protecció pública han estat:
Badalona: 531 (7,68%); Barcelona: 6.027 (16’97%); L’Hospitalet: 725 (16,56%); Sant Adrià: 413 (34,53%); Sta. Coloma: 610 (27,48%).

Les xifres parlen per si soles. La política urbanística a Badalona ha incorporat – de manera més acusada que qualsevol altre al Barcelonès - totes les carències socials i les practiques especulatives que denuncia l’informe comentat més a dalt.

El propi Pacte Nacional per l’Habitatge en el seu annex IV – Necessitats d’habitatge social en compliment del precepte de solidaritat urbana – estableix que el dèficit a Badalona, per complir l’article corresponent de la Llei d’Habitatge, es situa en 9.810 vivendes de titularitat pública.

Els governs municipals de coalició d’esquerres del Barcelonès i altres comarques de Barcelona intenten corregir la nefasta política urbanística de les ultimes dècades, en el sentit de prioritzar la construcció de vivenda social mes enllà del que estableixen les noves lleis.

En aquest sentit destaquen els acords de govern de L’Hospitalet (El 50 % dels habitatges construïts seran públics). Així mateix la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va iniciar el 15 de Febrer, la tramitació de 100 àrees residencials estratègiques (ARE). Que permetran posar més de 1600 hectàrees de sòl urbanitzat a punt per iniciar la construcció de 90.157 pisos en el termini de un any. Com a mínim la meitat dels nous pisos inclosos a les ARES seran vivendes de protecció oficial. Aquest percentatge pot ser incrementat per els Ajuntaments. Els mitjans de comunicació ressaltaven, com un exemple, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. A la primera ciutat de les 2410 vivendes previstes, 1.928 (80%) seran protegides i en la segona s’aixecaran 225 vivendes protegides (80%)sobre un total de 282 pisos.

A Badalona (segons informa EL PUNT del 16 de Febrer citant al regidor d’Urbanisme) el govern es conforma a intentar desencallar L’Estrella on s’han de construir 298 pisos, la meitat públics. Projecte que hereten, entre altres, del anterior govern i on els terrenys son majoritàriament propietat de l’Incasol (Institut Català del Sòl).

Al nou govern de centre dreta de l’Ajuntament de Badalona ni li ocupa ni li preocupa el escandalós dèficit de vivenda social a la ciutat. No hi ha la més mínima referència en el compromís de govern que van signar al inici del seu mandat.

La primera decisió urbanística de l’equip de govern ha estat, amb totes les presses del món, impulsar la requalificació del projecte de l’Illa central de Can Fradera, per tal de passar de construccions de planta més quatre pisos a planta més sis pisos. Tot ells d’iniciativa privada. Un negoci, un cop més, multimilionari.

La edificació de unes tals masses de pisaries, al parer del veïns que s’hi han oposat, suposaria un dany irreparable per l’entorn urbà, un veritable mur pels veïns situats darrera la muralla, una concentració demogràfica insuportable, un precedent gravíssim envers les tradicions autòctones, doncs liquiden d’arrel tots els petits espais verds dels tan lloats i nostrats “badius” que desprès diran defensar.

En un exercici de cinisme polític s'ha intentat desqualificar l’oposició veïnal afirmant que ha de prevaler l'interès públic respecte als interessos particulars. Aquests senyors que ens governen continuen confonen l’interés públic amb l’oportunitat de negoci privat i continuen ancorats en una política urbanística que condemnen els informes més rigorosos i pretenen corregir els governs, en qualsevol àmbit, amb una mínima sensibilitat social i progressista.

L'oposició que ha manifestat el grup municipal ICV-EUiA a aquest projecte s'ha menyspreat afirmant que sempre ens oposem al progrés de la ciutat. Altre exercici de cinisme. Tant perquè no és cert (en un pròxim article repassaré la nostra actuació en anteriors governs), com perquè requalificacions per a facilitar l'especulació i progrés són termes incompatibles.

El Sr. Falcó hauria de deixar d’immediat el govern de la ciutat.

2008-02-14T22:42:00.004+01:00

En la edició d' El Pais d’avui apareix la notícia que el jutjat d’instrucció num.3 de Barcelona ha dictat una segona resolució per la que es ratifica en l’existència d’indicis que demostren que l’empresa ADIGSA va exigir als constructors el 20% de l’import de les obres que van cobrar per rehabilitar vivendes.

El jutge, el passat mes de Juny de 2007, va responsabilitzar d’aquestes actuacions a vuit persones, entre elles en FERRAN FALCÓ màxim dirigent d’Adigsa i altres alts càrrecs a les seves ordres entre els anys 2002 i 2004, i els va imputar els següents delictes: malversació de cabdals públics, frau, tràfic d’influències, prevaricació i falsedat en document oficial i mercantil.

L’auto dictat recentment, del que informa El Pais, ratifica l’anterior, dóna per tancada la investigació i acorda que continuï la tramitació per a celebrar el judici.

En conseqüència estem enfront de tres actuacions judicials que imputen a FALCÓ en activitats delictives: la del Fiscal en cap de Catalunya, ara fa dos anys,( querella iniciada després de la investigació en la que va participar la policia judicial) i les dues resolucions del jutge d’instrucció.

Al meu parer, i sense prejutjar el final del procés judicial (s’ha de celebrar el judici i la presumpció d’innocència és un dret consagrat en la Declaració Universal dels Drets Humans), des d’una perspectiva política, és insostenible que en FERRAN FALCO continuï al govern de la ciutat i com primer tinent d’alcalde. Es una qüestió d’higiene democràtica.

Són molts els casos de politics, tant a nivell local, com estatal i sobretot internacional, que enfront d’una imputació delictiva han abandonat, cautelarment els càrrecs públics que exercien. També és cert que n’hi ha que s’aferren al càrrec fins a l’existència de sentència ferma condemnatòria. La diferencia entre uns i altres es la seva sensibilitat vers a valors com la ètica del comportament democràtic, la transparència personal, la prevalença de l’honorabilitat de la funció pública i el respecte a la institució en la que exerceixen la seva responsabilitat.

L’Ajuntament de Badalona no es pot permetre tenir un primer tinent d’alcalde processat per cinc delictes. Ara és el moment de demostrar amb fets i no amb eslògans el pregonat europeisme i la submissió dels interessos personals als col·lectius i públics.

Al meu entendre no s’hi valen excuses que recorren a suposades conspiracions (ha sorgit la notícia en portes d’un procés electoral) o que pretenen invalidar la resolució del jutge per suposats defectes de forma en el procediment. És legítim que els imputats recorrin al que considerin convenient per a la seva defensa. Però en termes polítics, és un fet cert que hi ha una ratificació en la imputació d’uns delictes. I això es massa greu.

2008-01-22T17:20:00.006+01:00

Calle y libertad: Por una calle de todos y para todos.

No está nada claro que el civismo pueda estimularse desde las ordenanzas. Más bien parece que el civismo es un valor, relacionado con la convivencia, que se ha de educar desde la infancia al igual que otros aspectos del ser humano. Por este motivo, no tenemos nada claro que la ordenanza que se está elaborando vaya a fomentar el comportamiento cívico. El civismo no se impone ya que es una actitud de respeto con el conciudadano. Si se impone ya no es respeto, es represión y ,como tal, genera miedo o resistencia.

El gobierno del Ayuntamiento de Badalona ante cierta alarma social, en mayor o menor medida existente, ha decidido elaborar una ordenanza de "civismo y convivencia" donde propone sancionar las consecuencias de determinadas acciones de los ciudadanos, en lugar de abordar las causas de estas. Los comportamientos de los vecinos, hasta los más cotidianos, quieren ser regulados, controlados y, en su caso, sancionados. Sin embargo no se plantea ninguna actuación concreta para fomentar la educación cívica.

La convivencia la hemos de lograr los ciudadanos en complicidad, buscando un acuerdo entre los diferentes colectivos que convivimos. No puede venir emanada de un poder que nos ilumine con pautas establecidas a golpe de multa. Tendríamos que adecuar, mediante inversiones, el espacio público como escenario para el conocimiento mutuo. Así como dedicar recursos a políticas sociales que tengan como objetivo la cohesión social y fomentar y apoyar iniciativas destinadas a promover los principios de respeto (tanto a las personas como a los bienes públicos) , tolerancia y solidaridad.

El proyecto de ordenanza incluye la prohibición de todo tipo de actividades realizadas en la calle, desde interpretar piezas musicales o jugar hasta repartir octavillas. Se quiere castigar la vida en la calle. Se confunde el uso social o lúdico del espacio público con el vandalismo, equiparando conductas claramente reprobables con otras que forman parte de la tradición popular. Por otra parte, haciendo un ejercicio de demagogia, se utiliza una relativa alarma social para crear una cortina de humo sobre los verdaderos problemas de la ciudad: el aumento del precio de la vivienda, el clamoroso déficit de vivienda social, la extensión de las bolsas de pobreza, el descenso del gasto social, la falta de centros cívicos y espacios de convivencia en los barrios, la movilidad urbana, la contaminación etc.

Cualquier persona que acostumbre realizar actividades en la calle puede sufrir la perversión de una aplicación discrecional de esta ordenanza. También los movimientos sociales se sienten amenazados. De hecho, muchas entidades de esta ciudad piensan que la ordenanza municipal se genera con una clara intención política represiva de aquello que no se controla. Lo que se deduce de restricciones, tan sorprendentes desde un punto de vista democrático, como las de prohibir pegar carteles o repartir octavillas ¿Quién hace esas cosas salvo los colectivos sociales? No parece casualidad que sean parte de las sanciones más fuertes de la normativa.