Aquesta Europa no! El 24 de Setembre debat a Can Cabanyes

En la seva reunió de 9 de juny el Consell d'ocupació, política social, sanitat i consumidors va aprovar una modificació de la directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell relativa a determinats aspectes de l'ordenació del temps de treball. Al seu Article 6, aquesta norma preveu que la durada mitja del treball no excedeixi de 48 hores, incloses les hores extraordinàries, per cada període de set dies. La nova proposta, com és sabut, permet que comptant amb el consentiment "lliure i informat" del treballador, els estats puguin introduir una excepció que permeti prolongar la jornada fins a 60-65 hores setmanals.

Aquest projecte de directiva suposa un punt d'inflexió. Les polítiques europees havien constituït històricament un obstacle per al manteniment dels drets socials. La defensa d'aquests drets quedava a les mans de cada un dels estats separadament i les polítiques econòmiques que els soscavaven tenien tota la força conjunta de l'UE. Tanmateix, ara les polítiques europees s'orienten directament en desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta, doncs, només que no hi hagi una Europa social, sinó que estem davant del desenvolupament d'una Europa antisocial.

I és que aquesta nova agressió als drets laborals dels treballadors no és un acte aïllat. El cert és que configura una més de les modificacions que resultaven previsibles a la calor del desenvolupament del concepte de la flexiseguridad potenciat pel Llibre Verd - Modernitzar el Dret del Treball per afrontar els reptes del segle XXI, presentat per la Comissió Europea l'any 2007. Recordem que a la promoció del concepte de la flexibilitat externa (facilitat d'acomiadament) efectuada per la Comissió, va respondre un Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu, proposant al seu torn la flexibilitat interna (funcional i horària). Davant la qual cosa, finalment, el Consell Europeu va decidir que convenia recolzar ambdues. Flexibilització, d'altra banda, que assoleix la seva major expressió precisament on va tenir la seva gènesi el mateix dret laboral (en la regulació col·lectiva del temps de treball).Desregulació i flexibilització que no busquen cap altra cosa per soscavar tota resistència al poder de comandament empresarial.

La anomenada "directiva de retorn" coneguda com "directiva de la vergonya" constitueix un altre bon botó de mostra. Va ser aprovada pel Parlament Europeu en primera lectura el 17 de juny. Aquesta norma estableix l'obligació d'expulsar els nacionals d'un tercer país (no ciutadans de l'UE) que entrin il·legalment al territori d'un estat membre, mitjançant una decisió de retorn. Així mateix preveu que l'internament dels estrangers indocumentats es pugui mantenir durant un període de sis mesos, que podrà prorrogar-se'n uns altres dotze més si els estats el consideren necessari. D'aquesta norma s'ha dit que és "progressista", perquè imposa límits temporals a l'internament dels estrangers en situació irregular als països on aquests límits no existien. Deixant de costat que 18 mesos per tramitar una expulsió sembla un període desmesuradament dilatat, l'afirmació només és parcialment certa. Doncs tres d'aquests països, Irlanda, Dinamarca i el Regne Unit "no participen en l'adopció de la Directiva i, per tant, no estan vinculats en la seva totalitat ni subjectes a la seva aplicació".

Aquesta Europa, la de les desregulacions, les 60-65 hores de treball a la setmana i els filats a les fronteres, fastigueja. Per rehabilitar-la, per donar-li un nou impuls, caldria tornar a fundar-la, canviar radicalment d'orientació: apostar per la solidaritat, les llibertats, la igualtat, perquè neixi la fraternitat.

EUiA de Badalona creiem fermament que és necessari iniciar un debat en profunditat sobre el model de construcció europeu així com una mobilització sostinguda contra aquesta Europa cada vegada més antisocial per a la qual cosa convidarem a la resta de forces polítiques i socials d'esquerra de la ciutat a crear una plataforma per dinamitzar el debat i la mobilització.

El pròxim dia 24 de setembre convoquem una xerrada-debat a Can Cabanyes a les 19:30 hores que serà introduït per TONI BARBARÀ (responsable de l'àrea internacional de EUiA) i NURIA LOZANO (responsable del món del treball).

L'administració dels diners públics a l'Ajuntament de Badalona

En el Ple del dia 25 de Juny, el Grup Municipal de ICV-EUiA ens varem abstenir en la votació per a l'adjudicació del contracte de neteja de les dependències i centres docents municipals. Aquesta abstenció va venir precedida, per la meva anterior, en la Mesa de Contractació conformada per a l'estudi de les diferents ofertes i en la qual vaig participar, en representació del meu Grup Municipal.

Personalment hagués preferit que la nostra abstenció del dia 25 s'hagués acompanyat d'una explicació de vot perquè entenia que havia elements en la selecció de l’oferta que es proposava que mereixien un debat obert en el Ple sobre els criteris que han permès aquesta adjudicació. El debat sobre com es gasta els diners públics és al meu entendre un debat troncal en democràcia. No va poder ser perquè la resta del Grup va preferir una abstenció silenciosa i, després d'uns dies de reflexió, he decidit traslladar la meva opinió, a través d'aquesta pàgina, a qui tingui a bé dedicar una part del seu temps a llegir la meva posició.

Mantinc sense ambages que no s'ha adjudicat la contracta a l'oferta més avantatjosa econòmicament per a la Corporació Municipal. I que això, al meu entendre, es greu.

Mantinc, també, que el mètode que s'ha utilitzat per a l'adjudicació, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector públic vigent des del 1 de Maig de 2008.

La contracta de neteja dels edificis i centres docents públics és en termes absoluts la tercera, en cost, per a l'Ajuntament de Badalona. En termes relatius, entesos per neteja per metre quadrat, probablement la primera. El muntant global de la licitació, per al primer any de la contracta, ascendia a 4.749.120€ (sense IVA) per a 275.402,75 hores any de servei compromeses i programades a un preu hora any de licitació de 17,2443€. El preu hora de ampliació es va establir en 16,4776€.

D’altre banda es un servei intensiu en mà d’obra. El personal es el principal actiu i a la vegada el principal cost del servei ( al voltant del 90%). Per conveni col·lectiu, en el supòsit que ens ocupa, està establert el principi de subrogació del personal. És a dir que l'empresa que s'adjudica una contracta de neteja està obligada a subrogar-se el personal que està realitzant el servei. Així mateix els treballadors tenen la condició de fixos de centre/s de treball amb les limitacions a la seva eventual rotació que això suposa. En definitiva estem davant una cuasi-autonomia de “facto” de la plantilla respecte de l'empresa a la qual s'adjudica la contracta.

Com hem vist, els elements claus del plec de condicions per a l'adjudicació són: el nombre d'hores de servei que es contracta i el preu d'aquesta hora de servei. El producte d'aquests dos factors dóna el muntant anual del contracte.

Doncs bé: s'ha adjudicat la contracta a una empresa que no ha ofert ni el preu més baix ni el major nombre d'hores de servei. I això, al meu entendre, és transcendent.

L'empresa, a la qual se li ha adjudicat la contracta, va proposar un 2% de baixa sobre el preu de sortida del plec i del preu de les hores d'ampliació i, per aquest preu va oferir 3600 hores anuals de servei anuals, afegides a les quals li obligava el Plec de Condicions, sense cost per a l'Ajuntament (posada a la disposició d'una borsa d'hores).

L'empresa que ha quedat en 2º lloc, va oferir una baixa del 4,06% sobre el preu hora unitari de sortida del plec i una baixa del 8,23% sobre el preu de les hores d'ampliació i per aquest preu va oferir, des d’un mínim de 5.400 fins a un màxim de 14.400 hores anuals de servei anuals afegides a les quals li obligava el Plec de Condicions, sense cost per a l'Ajuntament (posada a la disposició de dues borses d'hores -5.400 hores- més l'assumpció al seu càrrec de fins a un màxim de 200 hores setmanals no programades).

La diferència entre les dues ofertes, en el binomi hores de servei compromeses/preu ofert és més que notable. No cap la menor dubta que per a aquest servei: major nombre d'hores és equivalent a millor servei. Hi ha una queixa històrica, especialment, en els centres docents de falta d'hores de servei en la neteja.

Des de la perspectiva de la correcta administració dels diners públics, preferir l'oferta més cara i amb menor servei compromès és quelcom de difícil comprensió.

¿Com s'ha pogut prendre aquesta decisió que ha preferit una oferta que no era la més avantatjosa econòmicament per a l'Ajuntament?.

Doncs sobre la base d'un informe tècnic emès pel tècnic responsable del servei i per tant integrat en l'òrgan proponent del contracte. Tanmateix jo crec, sincerament, que no ha estat redactat sense, com a mínim, el vistiplau del regidor responsable de l'Àrea on està enquadrat.

He dit més amunt que aquest mètode, tot i sent legal, està desautoritzat per la nova Llei de Contractes del Sector Públic. Matiso aquest aspecte perquè l'adjudicació s'ha realitzat a l'empara d'una Llei derogada -TRLCAP- que estava vigent quan es va publicar el Plec. A risc de fer massa dens aquest escrit article em detindré en aquest punt perquè ho considero important per al meu raonament.

Els criteris de valoració d'una oferta són de dos tipus: Aquells que poden valorar-se mitjançant xifres o percentatges obtinguts a través de la mera aplicació de les fórmules establertes en els plecs i els criteris, la quantificació dels quals, depèn d'un judici de valor.

La nova llei, -buscant a la transparència i objectivitat de les adjudicacions- introdueix nous requisits en els criteris que han de servir de base per a la valoració de les ofertes. (Art 134).

En aquest sentit intenta reduir al mínim els criteris, la quantificació dels quals, depèn d'un judici de valor establint: “En la determinación de los criterios de adjudicación se dará preponderancia a aquellos que hagan referencia a características del objeto del contrato que puedan valorarse mediante cifras o porcentajes obtenidos a través de la mera aplicación de las fórmulas establecidas en los pliegos.”.

D’altre banda, el legislador dubta de l’objectivitat del òrgan proponent per a emetre judicis de valor sobre criteris d’aplicació no automàtica establint: “ Cuando en una licitación ..... se atribuya a los criterios evaluables de forma automàtica por aplicación de fórmulas una ponderación inferior a la correspondiente a los criterios cuya valoración depende de un juicio de valor, deberá constituirse un comité que cuente con un mínimo de tres miembros, formado por expertos no integrados en el órgano proponente del contrato”.

El Plec per a l’adjudicació del servei de neteja atorgava 45 punts a criteris que es valoraven per la mera aplicació de formules i 55 punts a criteris que depenien d’un judici de valor.

L’adjudicació s’ha fet sobre la base d’un informe tècnic del responsable directe del servei del òrgan proponent del contracte. Situació que no permet la nova legislació. És en aquest sentit, que afirmo que el mètode que s'ha seguit està desautoritzat per la legislació vigent.

No és per casualitat que la nova llei desconfia dels judicis de valor en general i, més en particular, dels de l'òrgan proponent. Busca objectivitat i transparència. En el cas que ens ocupa a, el meu entendre, han faltat ambdós elements. Vegem perquè.

¿Con s’ha donat la volta a la situació al punt de descartar l’oferta més avantatjosa econòmicament?: a través dels judicis de valor de l'informe tècnic sobre aspectes objectivament secundaris respecte al principal: un millor servei (més hores)a un menor preu.

Esmentaré dos que destaquen, al meu entendre, per la seva falta de fonament objectiu.

1.El plec establia fins a 20 punts de valoració per presentar plans específics per centres de treball.

Estem parlant de 105 centres de treball que cal netejar i hem vist que la plantilla té una autonomia objectiva per a organitzar-se el treball. Això tant perquè ho duen fent des de llarg temps com perquè les característiques del treball duen necessàriament a aquesta autonomia.

Per altra banda l'empresa que tenia l'adjudicació (pràcticament des de fa 20 anys) partia objectivament amb avantatge en el coneixement dels centres. Pel principi d'igualtat s'hauria de tenir en compte aquesta desigualtat de partida.

En conseqüència, tant per l'autonomia del treball que té el personal com pel principi d'igualtat, els plans específics per centre no tindrien objectivament que establir diferències de valoració determinants. Doncs bé les estableixen!. Màxima puntuació a l'empresa adjudicatària (que és la que estava donant el servei):20 punts i 8 d'avantatge respecte de l'empresa que fa la proposta més avantatjosa. Tot això perquè “es considera el millor model presentat”.

2.El Plec establia fins a 10 punts per “valorar el desenvolupament i millores justificats i detallats del preus hores unitaris”.

El preu hora unitari es composa de dos factors basics: el cost i el guany empresarial. Dins del cost ja hem dit que el cost de personal es preponderant (al voltant del 90%) i fixa, la resta son costos de material, maquinaria y despeses generals.

Les millores haurien d’ajustar els costos (en particular, les despeses generals) i el guany empresarial. No es concebible altra tipus de millores en el preu unitari des de la perspectiva de l’administració del diner públic. En conseqüència aquella oferta que actua sobre aquests factors i redueix el preu unitari hauria de ser la més valorada.

Dons res de això, es prefereix l’oferta que estableix un preu unitari més car respecte a qui ofereix el més barat i s’estableix un diferencial ni més ni menys que del 50% :5 punts d’avantatge per a l’oferta més cara. Perquè es considera “la millor exposició”.

Per al contrari, el millor servei ofert en nombre d’hores de servei anuals compromeses, tan sols mereix, al “judici de valor” del informe, un avantatge de tres punts entre el segon classificat y l’empresa a la que se l’adjudica finalment la contracta.

Que el lector, que ha tingut la paciència de llegir aquest article, jutgi els "judicis de valor" que s'han aplicat per a aquesta adjudicació i tregui les seves conclusions. Crec que les dades objectives parlen per si soles.

Al meu entendre la parafernàlia i el màrqueting comercial no poden en cap cas ser determinants enfront de l'oferta més avantatjosa econòmicament. I si això passa, quelcom no va bé.

Sorprèn que no es tingui inconvenient a millorar el compte de resultats dels oligopolis que es beneficien de la privatització dels serveis públics i, no obstant això, no hagi diners per a estendre la targeta rosa, a Badalona, a la gent de baixos ingressos de 60 i 61 anys.

Els hipòcrites del políticament correcte diran que amb aquesta conclusió final faig demagògia. Tanmateix , el que he descrit és , ni més ni menys, el que ha passat. ¿Perquè?

La targeta rosa i les polítiques socials incomoden al Pinyol-Sanedri

El 25 de Novembre de 1998, el PLE de l'Ajuntament de Badalona va acordar, per unanimitat, la proposta de la Unió Local de CC.OO d'ampliar, a partir de Gener de 1999, el Programa de la Targeta Rosa a les persones de més de 62 anys en les mateixes condicions vigents per als ciutadans majors de 65 anys.

El 27 de Maig de 2008 els regidors del PSC, CiU i ERC han rebutjat en el PLE Ordinari del mes de maig la proposta, també de la Unió Local de CC.OO i vehiculada a través de una moció presentada per el Grup Municipal de ICV-EUiA, d’ampliar el Programa de la Targeta Rosa a les persones de més de 60 anys.

La targeta rosa és un títol de transport que dóna dret a viatjar de forma gratuïta o bé a preu reduït als següents transports: línies d'autobús de TMB, Ferrocarrils de la Generalitat (dins la 1a corona metropolitana), Metro, Trambaix, Trambesòs i Funicular de Montjuïc. Aquest tipus de targeta es troba vigent als municipis que formen part de l'Entitat Metropolitana de Transport (EMT). Per viatjar gratuïtament (targeta rosa metropolitana), cal tenir uns ingressos econòmics per tots els conceptes (pensions, ajudes, rendes, etc.) inferiors a l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM). Per viatjar amb tarifa reduïda (carnet rosa metropolità), cal tenir uns ingressos econòmics inferiors al doble de l’IPREM. Per a l’any 2008, l’IPREM es de 6.202,80 € anuals.

La concessió de la targeta rosa a una edat inferior als 65 anys depèn del ajuntaments on el beneficiari està empadronat que corren amb una part de les despeses d’aquesta millora social. Barcelona ciutat va ser pionera en aquesta mesura i en altres municipis de l’àrea metropolitana (Hospitalet, Sant Adrià, Cornellà .....) està vigent per als majors de 60 anys des de l’any 2003.

Maria Gallardo (Secretaria General Local de CC.OO) en la seva brillant exposició va recordar que des de l’any 2003 el sindicat reivindica per a Badalona l’equiparació amb els principals municipis del Barcelonès així com les múltiples reunions mantingudes al efecte, incloses les ultimes amb la regidora de l’àrea competent (Serveis Socials) la sensibilitat de la qual envers el tema li permetia confiar en l’aprovació de la moció presentada.

S’estava parlant de un màxim de 4.700 persones de 60 o 61 anys empadronades a Badalona de les quals només una part tenen el requisit de baixos ingressos que es requereix. En definitiva d’una quantitat menor per al pressupost municipal.

Tant la Maria com el regidors impulsors de la moció (així com,crec, qualsevol observador imparcial) quedem sorpresos de la misèria ètica i política dels arguments del Sanedrí per rebutjar la moció. La manca d’arguments per al rebuig va esser substituïda per una actitud grollera i agressiva que va incloure l’actuació penosa de la “claca” que van portar com a públic de l’espectacle, personificada en un suposat representant del sector “obrerista” del partit majoritari del govern.

Amb la seva actuació el Sanedrí a deixat palès el seu menyspreu per a les politiques socials i la seva concepció sectària i “clientelar” de les mesures socials que pot acceptar: si no es pot posar la medalla, la rebutja .

En aquest sentit no em puc estar de fer un comentari en relació a la intervenció d’en Jaume Vives. Jo he tingut importants coincidències amb en Vives a l’anterior govern municipal. Especialment en la concepció de el que ha de esser la lleialtat a un pacte de govern. Li tinc un sincer i gran respecte; Jaume: no et perdis el respecte a tu mateix. Amb la teva intervenció del dimarts vas per aquest camí.

República i Moviment Obrer.

El pròxim dissabte 24 de Maig, EUiA de Badalona amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i de Suburbe: Xarxa oberta de cultura suburbana, celebrarem el 77 Aniversari de la II República al Centre Cívic La Salut (Av. Marquès de Sant Mori cant. c/ de Quevedo).

Volem defugir els actes purament nostàlgics i centrar-nos en aquells elements que van fer de la II República una fita de progrés social. Així mateix en la validesa del valors republicans per al moviment obrer a fi d’avançar mitjançant la III República, cap a una societat més equitativa.

LA II República ha estat l'únic règim polític, en la llarga i turmentada història de l’estat espanyol, que va prometre creïblement al poble el ple exercici de la seva sobirania. Cap a dintre: com “República de treballadors” obstinada a redistribuir equitativament la propietat dels mitjans d'existència, a entendre l’educació com una eina per convertir el súbdits en ciutadans i com règim democràtic capaç de rearticular la configuració nacional espanyola reconeixent plenament el seu caràcter nacional a Catalunya, el País Basc i Galícia. I cap a fora: recuperant l'autonomia de la política exterior espanyola, renunciant a la guerra com mitjà d'aquesta política, buscant activament l'agermanament amb la resta dels pobles del món (començant pels pobles hispanoamericans, als quals va oferir la doble nacionalitat) i lliurant-se de la tutela de les grans potències imperials del moment. Ambdues coses les va pagar molt cares, com és fart conegut.

L'adveniment d'una III República en l'Estat Espanyol no pot ser una ambició aïllada, mera “monarcomanía” o només nostàlgia d'una causa justa cruelment derrotada i calumniada. No pot sinó anar de la mà de la lluita per conservar i aprofundir el millor de les conquestes socials cristal·litzades en la segona meitat del segle XX, però ha d'organitzar-se social i políticament com part d'una lluita per recuperar la iniciativa de l'esquerra a escala continental.

La nostra trobada començarà a les 19 hores amb una conferencia-debat, el ponents del qual seran:

ANTONI DOMENECH: Catedràtic d’Ètica i Filosofia Política de la UB i editor de la revista Sin Permiso.
FELIPE LOPEZ-ARANGUREN: Politòleg, Sociòleg i Poeta.

Continuarà a les 21 hores amb un SOPAR DE GERMANOR REPUBLICÀ i finalitzarà amb l’actuació del cantautor JUAN IBAÑEZ.

Us esperem!

JORDI SERRA I EL CORTE INGLÉS.

El meu mestre i amic Antoni Barbarà, en les seves lúcides intervencions a la tertúlia del dimecres a Radio Ciutat, insisteix, de tant en tant i sense desmaiar, en reivindicar la coalició d’entesa de esquerres per al govern de la ciutat. En la mateixa tertúlia participen, entre uns altres, Fermin Casquete i Jaume Vives (o en Jordi Albadalejo) representants qualificats dels partits que haurien d’integrar aquesta coalició de govern. El primer d’ells fa nostàlgiques referències al seu "cor d'esquerres" per a tot seguit, lloar desmesuradament les bondats de l'actual govern de centre dreta. Els representants de ERC, simplement, fan oïdes sordes.

Jo participo plenament del plantejament de l’Antoni Barbarà, en el sentit d'entendre els governs de coalició d'esquerres com una decisió estratègica per a fer política de progrés social en qualsevol àmbit ( sigui el nacional o el municipal). Tant és així que em vaig mostrar critica i autocrítica amb la forma que la nostra coalició (ICV-EUiA) va dur les negociacions fallides amb el PSC en les setmanes següents a les últimes eleccions municipals.

Avui dia, estic cada vegada més convençuda que, més enllà dels possibles errors que la nostra coalició va cometre, el problema de fons va ser la voluntat política del PSC de Badalona de preferir el pacte amb un altre soci de govern més còmode per seguir desenvolupant la ciutat en una direcció concreta. Mantenint un model obsolet, sense prou empenta per a prioritzar les necessàries actuacions i les inversions socials i que es limita, en el millor del casos, a recuperar antics projectes d’anteriors governs fiant-los o bé a l’iniciativa privada o bé a que altres administracions li treguin les castanyes del foc.

El recent publi-reportatge de El Periódico (02/04/2008) titulat: Canvi de govern en un municipi metropolità. Serrà transformarà Badalona amb 4 Plans Urbanístics; així ho confirma. Vegem-lo.

La construcció d’un túnel que comunicarà Badalona amb el Vallés Occidental va esser anunciada per la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat el 14/03/2006 alhora que el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicava la licitació per redactar l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del eix Badalona-Mollet per la Conreria i que inclou un túnel de 3 kilòmetres. Aquests darrers dies ha estat incorporada en el Avantprojecte del Pla Territorial metropolità de Barcelona enllestit per la Comissió d’Ordenació Territorial de Barcelona, formada pel Govern de la Generalitat i representants de l’Administració de l’Estat, de Consells Comarcals, Ajuntament de Barcelona i de les associacions municipalistes; segons Nota de Premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

En conseqüència el mèrit del futur alcalde en aquesta actuació es totalment testimonial i ,en qualsevol cas, posar-se la medalla d'aquesta actuació, un excés evident. D’altre part, estem enfront d’un avantprojecte amb una tramitació que serà llarga i que tot esperant de conèixer el traçat definitiu serà ,sense dubte, objecte de debats.

Amb el mateix supòsit ens trobem en el cas del projecte “estel•lar”: la reforma del front marítim; un projecte que ve de lluny i que passa necessariament per una actuació prèvia de l’Administració del Estat mil vegades ajornada. La novetat que s’incorpora es la voluntat de facilitar un nou eix residencial en la zona compresa entre la planta d’Endesa i el port marítim substituint l’actual zona industrial: es á dir insistir en un model superat de més totxo i més oportunitat de negoci privat tot i que la zona del Gorg està tenint un desenvolupament lànguid degut a la crisi del sector de la construcció.

Resulta especialment sorprenent - alhora que paradigmàtic de la mentalitat del nou govern- que l’únic que ressalti el publi-reportatge quan planteja la "creació d'un important eix de centralitat", és que el futur alcalde negocia la creació d'una nova sortida d'autopista que comunicarà amb els terrenys on se situaran els nous magatzems de “El Corte Inglés”. L’amo de El Corte Inglés Isidoro Álvarez (conegut als àmbits que ho pateixen como Rufufú Álvarez) ha d'estar encantat amb les gestions del nou alcalde.

La creació del eix de centralitat a Badalona ha començat de la pitjor manera possible amb obscurantisme, amb improvisació, sense un projecte integral i maltractant als veïns afectats. L’únic concret ha estat l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de 21/12/2007, pel tràmit d’urgència, de la proposta de modificació del PGM per poder fer més alçades sense construir habitatge protegit. Es continua per al mateix camí i la ocurrència de ressaltar les suposades negociacions per la nova sortida d’autopista ho fa palès.

Finalment presumir dels 300 pisos de protecció oficial que es construiran a L’Estrella al punt de qualificar-lo del “projecte més ambiciós que es farà realitat en l’actual mandat municipal” es un veritable sarcasme. Tant perquè es un projecte que ve del anterior govern com perquè el dèficit de vivenda social a Badalona es clamorós com vaig fonamentar en el meu article, publicat en aquest bloc el passat 23 de Febrer. Quan llegim, recentment, que el 73% de la vivenda construïda l’any passat a Santa Coloma ha estat vivenda protegida y es continua promocionant aquesta modalitat o que l’ajuntament de Barcelona presenta un pla per poder exercir el dret de tempteig i retracte en vint barris barcelonins, a fi i efecte de tenir prioritat en la compra de finques per frenar l’especulació, tenim la dimensió de la manca de politiques socials que caracteritza al nou govern de la ciutat.

Sota el pompós títol del publi-reportatge descobrim “el parto de los montes” de F.M Samaniego: “ Estos montes, que al mundo estremecieron, un ratoncillo fue lo que parieron”. Cap referència al trasllat al interior i soterrament de la línea de Rodalies malgrat que forma part de l’esborrany del Pacte Nacional d’infraestructures y del Avant Projecte del Pla Territorial metropolità citat més a dalt. Menys encara iniciar gestions per exigir la incorporació al Pacte Nacional d’infraestructures el soterrament de la C-31 entre Montgat i Barcelona i la creació d’una via urbana. Aquestes dues actuacions acompanyades de politiques e inversions socials als barris de la ciutat i un pla de vivenda protegida a l’alçada del que s’està fent a les ciutats veïnes, així com la potenciació de la transparència i la participació ciutadana en els projectes de ciutat, si que posarien les bases per transformar Badalona cap a un gran espai de convivència. Però res d’això esta a l’agenda del actual govern de la ciutat.

En el Ple d’avui he votat amb orgull i convicció al nostre cap de llista. Es necessària una oposició d’esquerres al actual govern coherent y amb propostes de progrés social per a la ciutat que, amb els moviments ciutadans (tan menystinguts en l’actualitat), recuperi una política d’esquerres per a la ciutat. A aquesta tasca em dedicaré amb sincer entusiasme.

Te sense ,cap dubte, raó l’Antoni Barbarà en continuar reivindicant l’entesa d’esquerres com a forma de govern de la ciutat i en fer front a la fal•làcia de que en l’àmbit municipal no hi ha cap diferència entre esquerres i dretes en una pretesa versió postmoderna de superació de les classes i dels seus interessos. Els treballadors, treballadores i les classes populars són una realitat ben presents a Badalona i són, a més, la majoria ciutadana. Per recuperar, com més aviat millor, aquesta entesa d’esquerres es necessari, avui, una forta mobilització ciutadana.

REFLEXIONES ACERCA DE LOS RESULTADOS DEL 9 DE MARZO.

He esperado bastante tiempo antes de expresar mi opinión sobre el resultado de las elecciones del 9 de Marzo. Quería digerir y analizar detalladamente los resultados, así como observar las reacciones de los distintos agentes políticos y mediáticos, especialmente, la de nuestros órganos de dirección y la de nuestro socio de coalición (ICV) en Catalunya.

Hay un primer elemento que se repite recurrentemente en la mayoría de análisis para explicar el fuerte descenso electoral (debacle para muchos) de la coalición de ICV-EUiA en Catalunya y de IU en el conjunto del Estado Español: la bipolarización del voto entre el PSOE-PSC y el P.P (el llamado voto útil). Este es un elemento que también se utiliza para justificar el fuerte descenso de ERC y los modestos resultados de CiU.

Es obvio que esta bipolarización se ha dado. No voy a abundar en argumentos ya conocidos: los debates a dos, una campaña electoral polarizada, una menor presencia de los partidos minoritarios en los medios, las llamadas al voto útil etc... Sin embargo, a mi entender, esta explicación debe relativizarse a la luz del análisis de detalle de los resultados.

El dato relevante, para mí, de estas elecciones, es que la pérdida de voto de ICV-EUiA y de IU no parece que se haya trasladado, en su mayoría, al PSOE-PSC.

En el ámbito estatal (sin contar los votos de los residentes en el exterior) el PSOE tiene una subida en torno a los 40.000 votos e IU pierde alrededor de 300.000. En consecuencia es razonable pensar que hay una parte significativa del electorado de IU en 2004 que no ha optado por el voto útil (al PSOE) sino que, simplemente, ha dejado de votar a IU refugiándose en la abstención.

En el ámbito de Catalunya, es necesario, al realizar la comparación, introducir, el resultado de ERC dado que hay una coincidencia, tanto en las valoraciones de su dirección como de bastantes analistas, en afirmar que una parte del electorado de ERC prefirió el voto útil al PSC para parar al PP y, por otra parte, CiU no ha crecido en votos sino al contrario ha perdido en torno a los 60.000 votos.

Para el conjunto de Catalunya el PSC ha crecido alrededor de 95.000 votos, ERC ha perdido en torno a 350.000 e ICV-EUiA alrededor de 53.000 por lo tanto no ha habido un trasvase global de votos.

En el llamado cinturón rojo (donde las pérdidas tanto de ERC como de ICV-EUiA han sido mayores en porcentaje de votos que su media en Catalunya), es todavía más evidente que la gran mayoría de estos votos perdidos no han ido al PSC. Hay probablemente un cierto trasvase de votos que, en ningún caso, absorbe las importantes pérdidas de ERC e ICV-EUiA. Es el caso de Badalona, L’Hospitalet, Sta. Coloma, Sant Adriá, Montcada, Cornellá, El Prat, Martorell, Sant Feliu. En definitiva, la mayoría de los municipios del Barcelonés, El Baix Llobregat y los Valleses.

Por lo tanto, es también, a mi entender, un dato relevante en Catalunya que la manida bipolarización no ha supuesto un trasvase de voto mayoritario al PSC, desde las otras fuerzas de Izquierda.

El otro gran eje argumental que se utiliza para analizar el pésimo resultado electoral en términos de diputados electos (sólo dos) tiene su causa en una Ley electoral injusta. Es evidente que el sistema electoral vigente castiga de forma extraordinaria a fuerzas como Izquierda Unida. Estamos ante un escándalo democrático se mire como se quiera mirar, pero las razones son conocidas y remiten a la transición política hacia la democracia: el diseño electoral fue pensado precisamente para conseguir esta finalidad. Recientemente en una tertulia radiofónica de la cadena Ser, en la que se comentaban los resultados electorales, uno de los responsables principales de esta ley (Herrero de Miñón) presumía, sin vergüenza alguna, del objetivo de la misma (reducir la representatividad en el parlamento del PCE-PSUC sensiblemente por debajo de su implantación real medida en votos) y se felicitaba de la eficacia del diseño.

No deberíamos perder de vista, sin embargo, que los beneficiarios de este montaje son el PSOE y el P.P. no los partidos nacionalistas periféricos. Por ello pensar en una reforma de la ley electoral que debe contar con las dos fuerzas más beneficiadas es, hoy por hoy, un absurdo sino se trabaja con el apoyo de movimientos sociales y ciudadanos sensibles a este escándalo democrático.

Dicho esto, no deberíamos olvidar que con esta misma ley electoral, se alcanzaron 21 diputados en 1996, 18 diputados en 1993 y 17 diputados en 1989. La razón es que se cosecharon 2.639.774, 2.253.722 y 1.858.588 votos respectivamente, frente a los 963.040 votos actuales. En consecuencia, estamos ante una Ley electoral diseñada para minimizar nuestra opción política pero también ante una desafección de las bases socio-electorales potenciales de la Izquierda transformadora (que siguen existiendo) realmente preocupante.

Esta es, a mí entender, la conclusión principal: más que voto útil al PSOE-PSC, estamos ante un declive que muestra una desafección entendida como abstención asqueada, abulia política o exasperación de la antipolítica.

Ante esta situación se están presentando diferentes pseudo-alternativas que en vez de ayudar a una posible recuperación, la lastran.

Una de ellas consiste en responsabilizar a Llamazares y a su equipo de todos los males. Acusándole de una oposición blanda al PSOE cuando no de una colaboración acrítica con el Gobierno en la anterior legislatura. Esta crítica parte de sectores que no tuvieron ningún rubor en el 2000 en pasar de la teoría de las “dos orillas” de Julio Anguita en el período 1993-1996 al pacto anunciado con el PSOE (Frutos y Almunia formalizaron este acuerdo cruzando, el primero de ellos, apresuradamente de una orilla a la otra) previo a los comicios del año 2000, y por cierto dándose un batacazo espectacular ya que perdieron 1.400.000 votos que, por supuesto, no fueron al PSOE ya que fue el año de la mayoría absoluta del P.P. Es más de lo mismo, perseguir “enemigos internos”, dogmatismo, falta de percepción de la realidad y de capacidad autocrítica.

Sorprende también la actitud de ICV que en declaraciones de su cabeza electoral Joan Herrera (al que hay que reconocerle que ha hecho una buena campaña electoral) manifiesta que una de las causas del fracaso electoral es “la falta de un referente en el Estado sólido y renovado” en referencia a IU. A la vez que defiende el camino “histórico de éxito” de la coalición formada por ICV i EUiA atribuyendo la perdida electoral en Catalunya, a los malos resultados de IU.

Este análisis refleja una autocomplacencia totalmente injustificada. La Dirección de ICV parece encantada de haberse conocido, no reconocen ningún error y trasladan la responsabilidad de sus derrotas a terceros. Los datos no les dan la razón: los malos resultados de estas generales vinieron precedidos de unos no menos malos resultados, en las recientes elecciones municipales. Los resultados de la coalición ICV-EUiA son tan malos como los de IU en las comunidades donde habitualmente tenía mejores resultados e, incluso, inferiores a algunas de ellas (Asturias (7,35%) y Andalucía (5,13%) y prácticamente los mismos que Madrid (4,69%). A este tipo de análisis con los que nos obsequia la dirección de ICV cabría aplicarles aquella recurrida frase: “de victoria en victoria hasta la derrota final”. En cualquier caso ICV no ayuda nada con estas posiciones al debate de reconstrucción de un referente de izquierda transformadora en el ámbito estatal.

El debate interno que se ha abierto en IU debería ser una oportunidad para un planteamiento racional, profundamente democrático donde las llamadas bases de IU, al que todo el mundo hace público reconocimiento de trabajo abnegado y de su compromiso, no se vean abocadas a contemplar las rencillas envenenadas con las que nos hastían determinados dirigentes.

A mi entender el fruto de este debate debería consagrar un “giro a la izquierda”. No con dogmas arcaicos ni con sectarismos estériles hacia otras fuerzas de izquierda. Pero tampoco dirigiéndonos a vaporosas alternativas ecológicas. Creo que el ecologismo como alternativa política de izquierda ha terminado su recorrido. Hoy en día la ecología ha sido asumida por el pragmatismo no solo de la socialdemocracia sino también de sectores importantes de la derecha. Ha hecho más por la lucha medioambiental Al Gore que ningún partido verde. Los propios poderes económicos ven en la política medioambiental oportunidades de negocio. Los certificados de responsabilidad social de las empresas (entendida principalmente como respeto al medio ambiente) se multiplican. Todo ello es sin duda positivo, pero demuestra que la ecología es algo ya transversal en la política y el ecologismo, como opción política definitoria y principal, ha agotado su recorrido.

La contradicción principal sigue siendo que la acción política está al servicio de determinadas clases sociales. Por lo tanto se actúa políticamente defendiendo intereses de clase. En situar esta contradicción en la acción política concreta siguen coincidiendo amplios sectores de la izquierda europea.

En esta línea sitúo lo que he planteado como “giro a la izquierda”. Las bases socio-electorales potenciales de esta izquierda siguen, sin duda alguna, existiendo. Y desde luego han demostrado que no se reconocen en una labor parlamentaria honrada y relativamente eficaz y que les resbala la retórica publicitaria autocomplaciente (“más izquierda” “La izquierda de verdad”).

Es preciso un trabajo programático y organizativo que arranque desde la base, que se construyan vínculos reales de trabajo con movimientos sociales que resisten a las políticas liberales, que sea un trabajo más concienzudo, más serio, políticamente más profundo, más democrático, más tenaz, más consistente.

No quiero caer en el papanatismo tradicional en nuestras formaciones de buscar ejemplos externos a los que “adorar”. Pero en esa línea de situar la contradicción principal en las contradicciones de clase y aplicar un método de trabajo que traslada a la acción política una resistencia radical y sin complejos a las agresiones que el modelo liberal esta produciendo en la clase trabajadora, es la causa, según múltiples analistas que me merecen total confianza, del auge electoral y de implantación de la Linke en Alemania o del nuevo partido socialista radical en Holanda. Este auge lleva a que la política agresiva del liberalismo se vea frenada en esos países. Por ahí, creo, deberían ir las cosas.

ELECCIONES EN ESPAÑA: 10 RAZONES PARA MI VOTO. Carlos Jiménez Villarejo ex Fiscal Jefe de la Fiscalía General Anticorrupción

Carlos Jiménez Villarejo, es un veterano de la lucha democrática en el ámbito de la justicia, y fue un destacado y generoso militante de la resistencia antifranquista.


Ante el panorama de una campaña electoral con más espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en “a ver quién da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad más igualitaria y más justa frente a los poderosos. La coalición que en Barcelona encabeza Joan Herrera [Iniciativa per Catalunya-Verds e Izquierda Unida y Alternativa] ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.

1.- Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de ampliar las bases imponibles, de generar más riqueza para realizar una más justa redistribución de la misma entre las clases más desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado impunemente capitales hacia paraísos fiscales, europeos(las sociedades BV holandesas, Austria y Luxemburgo) y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera sólo plantea que el Gobierno del PSOE practique alguna vez la política actual del Gobierno alemán, que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos, como Liechtenstein, para contener el fraude de las grandes fortunas. Sobre todo, en un país como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.

2.- J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses –una forma encubierta de donación, prohibida—, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC—siete millones de euros— y Esquerra [Republicana de Catalunya] –dos millones setecientos mil—.

3.- Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas más graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.

4.- En aras de una ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central cuando cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.

5.- J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al Banco de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botín. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.

6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006) reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcaldes y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.

7.- Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.

8.- Como aplicación de una política fundada en la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante constantes Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.

9.- J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.

10.- Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravísimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y así ,sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.
Son razones sólidas, hay muchas más, para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.