EL GIR A LA DRETA DEL GOVERN MUNICIPAL ANCORA LA POLITICA D’URBANISME EN UN MODEL OBSOLET I ESPECULATIU.

El Relator Especial de Nacions Unides pel Dret a un Habitatge Adequat, Miloon Kothari, va visitar l'Estat Espanyol en Missió Oficial al novembre de 2006.

Fruït d'aquesta visita ha elaborat un informe sobre la situació de l'habitatge a l'Estat Espanyol. El informe del Relator Especial es va fer públic la setmana passada. Es pot consultar a http://www.descweb.org/. En la mateixa adreça es troba un informe complementari del Observatori DESC.

En la presentació de l’informe, el relator de les Nacions Unides, va qualificar el problema de l'habitatge a Espanya com el més greu d'Europa i un dels majors del món i va instar a les autoritats a prendre mesures contra l'especulació urbanística si no volen arribar a una situació on siguin impossibles l'aplicació de les lleis adoptades per part del Govern de l'Estat i algunes autonomies en matèria d'habitatge (algunes de les quals va valorar positivament encara que va advertir que podrien resultar ineficaces).

Pel que interessa a la política municipal , cal destacar les següents dades i conclusions:

* Entre 1995, abans del boom immobiliari, i 2007, quan finalment el sector va començar a manifestar signes de desacceleració, el preu dels habitatges, es va incrementar en un 202%. L'increment dels preus, no obstant això, no ha estat paral·lel a l'evolució dels ingressos. Es calcula que entre 1997 i 2005 els salaris van augmentar un 15% i que la mitjana d'anys de salari íntegre necessaris per a pagar un habitatge havia passat de 4,5 a 7,4 anys entre 1995 i 2003.

* En 2005 es van construir un total de 812.284 habitatges, més de les quals es van edificar a Alemanya, França i Regne Unit junts. La ràtio espanyola és de 160 habitatges secundàries o buides per 1.000 habitants. Aquesta proporció dobla la mitjana europea. Catalunya presenta, segons el Atlas Estadístic de les Àrees Urbanes d'Espanya de 2006 , uns 452.921 habitatges buides.

* Les vulneracions més flagrants del dret a l'habitatge en l'Estat espanyol són el resultat d'una política habitacional històricament insuficient i conjuntural; d'una ordenació del territori i del desenvolupament urbà molt dependents de la iniciativa privada i d'un context econòmic que ha convertit el negoci immobiliari en un camp d'operacions generador de grans beneficis a curt termini. Aquest escenari ha introduït factors més o menys permanents de vulneració del dret a l’habitatge adequat.

* Entre aquests factors poden destacar-se dos: la falta d'habitatge social i l'absència de controls suficients sobre el mercat. Aquests fenòmens estan en l'origen d'uns altres que tenen un impacte igualment negatiu sobre el dret a l'habitatge, com l'especulació immobiliària o la corrupció urbanística.

* Aquests efectes han estat potenciats, sobretot, per dos factors: la Llei del Sòl 6/ 1998 (vigent fins a 2007), coneguda com “llei del tot urbanitzable” i la falta de control de l’ordenació i gestió urbanística municipal. El notable increment del preu del sòl una vegada aquest es convertia en urbanitzable, ha propiciat dos tipus d'activitats: el finançament dels ajuntaments a través de la requalificació de terrenys i la corrupció urbanística. Algunes fonts han calculat que el 26% dels ingressos dels ajuntaments provenen d’activitats lligades a la construcció de vivendes.

* Una de les reformes importants introduïdes pel govern central ha estat l'aprovació de la Llei del sòl 8/2007, de 28 de maig. En aquesta llei,es pretén revisar el paradigma del “tot urbanitzable”, fins a llavors vigent. En ella es regulen, per primera vegada, els drets i deures de tots els ciutadans i no només els dels propietaris del sòl; es fa referència al dret a l'habitatge i a la funció social de la propietat . Per a garantir sòl per a fer habitatge protegit, s'estableix una reserva mínima del 30% del nou sòl residencial per a habitatge protegit. A Catalunya, el Govern fent ús de la facultat legislativa excepcional que li concedeix l'article 64 de l'Estatut d'Autonomia va publicar el Decret llei, 1/2007, de 16 d'octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. El decret eleva les reserves de sòl per a habitatge protegides fins al 30% previst en la norma estatal. (Art. 9).

* En l'àmbit municipal, la norma estableix les següents obligacions als ajuntaments:
• Constitució de patrimoni públic de sòl. Els ajuntaments hauran de disposar i mantenir sòl per a habitatges de protecció.
• Per a evitar el frau, s'inscriuran en el Registre de la Propietat les limitacions, obligacions, terminis o condicions de destinacions de les finques del patrimoni públic del sòl.
• Publicar en la web els plans vigents i tenir còpies disponibles per als ciutadans;els plans i convenis se sotmetran a informació pública abans de la seva aprovació.
• Els regidors i els directius municipals hauran de fer declaracions públiques dels seus béns i activitats privades i, si tenen responsabilitats executives, tindran prohibida l'activitat privada en aquesta matèria i terme municipal durant dos anys posteriors al cessament.
• Les requalificacions que comportin plusvàlues hauran d'identificar qui han estat els propietaris de les finques beneficiades durant els últims 5 anys.

* La nova llei considera el sòl com un recurs natural escàs i no renovable i es planteja l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament urbà i territorial més sostenible. Per a això, es preveu que només es podrà urbanitzar el sòl necessari i idoni per a fer ciutat, obligant a la protecció de la resta.

* La llei 18/2007, pel dret a l'Habitatge aprovada pel parlament de Catalunya el 19 de desembre és la primera de l'Estat que contempla la qüestió habitacional en termes de dret a l'habitatge i vincula aquest dret, amb el més ampli dret a la ciutat. Preveu supòsits d'incompliment de la funció social de la propietat. Així mateix, la llei expressa una voluntat de canvi en la política d'habitatge perquè aquesta s'orienti a facilitar l'accés en règims protegits diferents al règim de propietat privada. Entre altres aspectes, mereix destacar-se: L'objectiu d'aconseguir solidaritat urbana, mitjançant la consecució en 20 anys d'un parc mínim d'habitatges destinats a polítiques socials del 15% en els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca i l'obligació de reserves per a habitatge protegit en la ciutat, a les promocions de més 5.000 m2.

D’altre banda segons les estadístiques del Departament d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Badalona és la ciutat que té la pitjor ràtio de construcció de vivenda social, en el Barcelonès per el període que abasten les estadístiques existents ( des de el 2000 fins a Juny de 2007).

Es poden consultar aquestes dades a: http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge/Publicacions_estadistiques_1.jsp?ComponentID=61649&SourcePageID=72536#1.

Aquest és el resum per el període 2000-2007 de l’habitatge construït al Barcelonès:

L’habitatge total construït (Públic+Lliure) ha estat:
Badalona: 6915; Barcelona: 35.522; L’Hospitalet: 4378; Sant Adrià: 1.196; Sta. Coloma: 2.220.

D’aquests habitatges els de protecció pública han estat:
Badalona: 531 (7,68%); Barcelona: 6.027 (16’97%); L’Hospitalet: 725 (16,56%); Sant Adrià: 413 (34,53%); Sta. Coloma: 610 (27,48%).

Les xifres parlen per si soles. La política urbanística a Badalona ha incorporat – de manera més acusada que qualsevol altre al Barcelonès - totes les carències socials i les practiques especulatives que denuncia l’informe comentat més a dalt.

El propi Pacte Nacional per l’Habitatge en el seu annex IV – Necessitats d’habitatge social en compliment del precepte de solidaritat urbana – estableix que el dèficit a Badalona, per complir l’article corresponent de la Llei d’Habitatge, es situa en 9.810 vivendes de titularitat pública.

Els governs municipals de coalició d’esquerres del Barcelonès i altres comarques de Barcelona intenten corregir la nefasta política urbanística de les ultimes dècades, en el sentit de prioritzar la construcció de vivenda social mes enllà del que estableixen les noves lleis.

En aquest sentit destaquen els acords de govern de L’Hospitalet (El 50 % dels habitatges construïts seran públics). Així mateix la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va iniciar el 15 de Febrer, la tramitació de 100 àrees residencials estratègiques (ARE). Que permetran posar més de 1600 hectàrees de sòl urbanitzat a punt per iniciar la construcció de 90.157 pisos en el termini de un any. Com a mínim la meitat dels nous pisos inclosos a les ARES seran vivendes de protecció oficial. Aquest percentatge pot ser incrementat per els Ajuntaments. Els mitjans de comunicació ressaltaven, com un exemple, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. A la primera ciutat de les 2410 vivendes previstes, 1.928 (80%) seran protegides i en la segona s’aixecaran 225 vivendes protegides (80%)sobre un total de 282 pisos.

A Badalona (segons informa EL PUNT del 16 de Febrer citant al regidor d’Urbanisme) el govern es conforma a intentar desencallar L’Estrella on s’han de construir 298 pisos, la meitat públics. Projecte que hereten, entre altres, del anterior govern i on els terrenys son majoritàriament propietat de l’Incasol (Institut Català del Sòl).

Al nou govern de centre dreta de l’Ajuntament de Badalona ni li ocupa ni li preocupa el escandalós dèficit de vivenda social a la ciutat. No hi ha la més mínima referència en el compromís de govern que van signar al inici del seu mandat.

La primera decisió urbanística de l’equip de govern ha estat, amb totes les presses del món, impulsar la requalificació del projecte de l’Illa central de Can Fradera, per tal de passar de construccions de planta més quatre pisos a planta més sis pisos. Tot ells d’iniciativa privada. Un negoci, un cop més, multimilionari.

La edificació de unes tals masses de pisaries, al parer del veïns que s’hi han oposat, suposaria un dany irreparable per l’entorn urbà, un veritable mur pels veïns situats darrera la muralla, una concentració demogràfica insuportable, un precedent gravíssim envers les tradicions autòctones, doncs liquiden d’arrel tots els petits espais verds dels tan lloats i nostrats “badius” que desprès diran defensar.

En un exercici de cinisme polític s'ha intentat desqualificar l’oposició veïnal afirmant que ha de prevaler l'interès públic respecte als interessos particulars. Aquests senyors que ens governen continuen confonen l’interés públic amb l’oportunitat de negoci privat i continuen ancorats en una política urbanística que condemnen els informes més rigorosos i pretenen corregir els governs, en qualsevol àmbit, amb una mínima sensibilitat social i progressista.

L'oposició que ha manifestat el grup municipal ICV-EUiA a aquest projecte s'ha menyspreat afirmant que sempre ens oposem al progrés de la ciutat. Altre exercici de cinisme. Tant perquè no és cert (en un pròxim article repassaré la nostra actuació en anteriors governs), com perquè requalificacions per a facilitar l'especulació i progrés són termes incompatibles.